0

Els millors videojocs de la dècada (o no…)

Aquí teniu una selecció dels jocs que m’han marcat al llarg de la dècada. Àlex, però què dius, si la dècada no acaba fins al 2020!! Doncs res, canvio el nom de l’entrada al blog i dic que són els meus jocs del 2010 al 2019. Sense més dilació…

Dark Souls (2011, Xbox 360). La dificultat per bandera. 

Si hi ha una paraula que pot definir per mi aquest joc seria obsessió. El joc creat per From Software on la història està totalment fragmentada, on no tens mapa per orientar-te, on qualsevol enemic del joc et pot matar amb un parell de cops sense problema i on cada cop que descanses TOTS els enemics que has matat tornen a sortir… com es podria definir com a obsessiu un joc amb totes aquestes mecàniques? Tot i que anys abans la mateixa productora va llençar el Demon Souls (exclusiu per PS3) amb unes mecàniques similars, no va ser fins aquest Dark Souls que la fórmula es va popularitzar. Un joc absolutament contrari al que feien la resta de contemporanis i amb un component online molt original en què tenies ajudes passives d’altres jugadors en escenaris i on també et podien envair la partida i matar-te per robar-te tots els ítems… o bé ajudar-te a passar un tall complicat. 

El joc està inspirat en una època medieval absolutament decadent, on tot el mapejat està interconnectat però que no es descobreix fins que avances per l’escenari i pateixes com un condemnat. Encara que estigui en aquesta llista dels TOP 5, no està exempt de tares gràfiques, com caigudes d’imatges per segon brutals en un escenari en concret. Però què voleu que us digui, en aquest joc hem vingut a patir i una dificultat més en el camí no ens pararà. 

Bayonetta (2010, Xbox 360). El ritme fet acció.

Hideki Kamiya, el creador de Devil May Cry, es va proposar crear un hack’n’slash que superés la seva anterior obra, i vaja si ho va fer. Va crear un joc amb una protagonista extremadament carismàtica, la Bayonetta, on tot ella és una paròdia portada a l’extrem. Va crear un nou sistema de combat molt més basat en el ritme d’esquivar que amb l’importància d’atacar, com s’havia fet fins el moment. La gràcia està en que si s’esquiva al moment concret, es ralentitza l’acció per tothom menys per la Bayonetta. Si a aquests canvis, juntament amb la protagonista passada de voltes, hi afegim un món inspirat en l’obra de Gaudí, on l’enemic a vèncer són Àngels i que contínuament el joc et proposa situacions noves on t’has d’adaptar, acabes creant un joc únic i inimitable. La segona part (llançada el 2014) la va superar en molts aspectes, però el que va fer Kamiya amb aquest primer Bayonetta s’acosta a la perfecció del gènere. Que no us tiri enrere l’estètica única d’aquest joc, jugar-lo és extremadament divertit. 

The Last of Us (2013, PS3). La maduresa del medi.

A finals de l’anterior generació, Naughty Dog, ens va presentar el que seria el pas de a la maduresa dels videojocs com a medi. I ho va fer apostant per una història crua, violenta i on impera la falta d’esperança de la humanitat davant d’una apocalipsi. Una història que es basa en la història de Joel i Ellie al llarg de la seva ruta a través dels Estats Units, on han d’obrir-se a pas a través d’infectats i on els humans supervivents són el pitjor enemic.

El joc és el cant de cigne de la PS3, amb uns gràfics espectaculars i amb una BSO que quedarà pel record, composada per en Gustavo Santaolla. Una banda sonora basada en una guitarra de 8 cordes i que reflecteix allò mateix que el joc et mostra en pantalla. La pèrdua d’esperança i la tristor. Un imprescindible que ha deixat pòsit en tots aquells que van acompanyar a en Joel i l’Ellie. Què ens depararà la continuació de la seva història l’any vinent? 

God of War (2018, PS4). El pas de gegant d’una saga.

Davant una saga que començava a notar un cert cansament, l’equip de Sony Santa Monica es va plantejar que era el moment de remoure tots els fonaments de la saga. I com ho van fer. En Kratos, l’antic déu grec de la guerra, ens apareix sense explicació a les regions nòrdiques, amagat del panteó governat per Odín. Després de la mort prematura de la seva dona, en Kratos s’ha de fer càrrec del seu fill Atreus, amb el qual té una relació molt distant. El joc és un viatge de descobriment personal, on el guerrer espartà evoluciona com a pare fins a convertir-se en una figura protectora davant un nen que coneix millor que ell el món que l’envolta. 

El director, Cory Barlog, reconverteix l’estructura lineal típica de la saga, en un món semiobert amb cert grau d’investigació, narrat com un sol pla seqüència i amb uns gràfics espectaculars. El sistema de combat també es renova, canviant l’enfoc de l’acció a una visió més propera a l’espatlla, que juntament amb les noves habilitats es converteixen en el gran pilar del joc. Ningú s’esperava que aquest God of War es convertís en un dels millors jocs de la generació. 

Legend of Zelda: Breath of the Wild (Switch, 2017). La llibertat com a concepte.

En una època en què els jocs de món obert tendien a oferir un mapa amb sobresaturació d’elements, repetició de mecanismes i oferir facilitats en extrem al jugador, Nintendo es desmarca donant un tomb a tots els convencionalismes. 100 anys després de la devastació del regne d’Hyrule, en Link es desperta per salvar a la princesa Zelda i destruir en Ganon. Una aventura amb una sensació de llibertat absoluta, amb un mapa per descobrir per part del jugador, sense indicadors molestos en pantalla i amb la capacitat d’anar fins allà on arriba la vista. Eiji Aonuma i el seu equip proveeixen al jugador d’un món perquè investigui i disfruti. Ningú com ells per revolucionar el gènere i una saga icònica. 

Una obra d’art atemporal que marcarà la resta de produccions en els anys vinents. Una obra que ha desbancat en el meu podi personal a Legend of Zelda: Ocarina of Time. Espero no haver d’esperar 20 anys més per trobar un joc que superi aquest Breath of the Wild.

Escollir 5 jocs que hagin marcat la dècada és difícil i n’hi ha alguns que s’han quedat a les portes d’aquest Olimp particular: Alan Wake (Xbox 360, 2010), Dishonored 2 (PS4, 2016), Elder Scrolls V: Skyrim (Xbox 360, 2011), Red Dead Redemption (Xbox 360, 2010) i Nier:Automata (PS4, 2017).

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email

Àlex Sànchez

Col·laborador ocasional i caòtic. Genero opinions i crítiques totalment subjectives. Utilitzo habitualment paraules malsonants. Em considero fan de Miyazaki i Hosoda. El cine i la tele són la meva quarta afició preferida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *