0

Resident Evil 7

No es tracta de tenir por.

Moltes vegades perdem part del rumb de les nostres il·lusions per vagància, i altres podríem dir que han mort “d’èxit”. La famosa frase de “si funciona, no ho toquis”. Deixem de moure’ns per valors, i ens movem per eficiència, ens conformem amb els objectius assolits i ens relaxem. I de cop, després d’uns anys, ens entren aquells mals de panxa de remordiment: Hem vist com alguna de les nostres il·lusions han mort per culpa d’un èxit menor i prematur. En aquell moment vam agafar les cartes i ens vam plantar.

Amb això no vull dir que tots hem de buscar somnis perduts ni res d’això; amb aquestes línies, intento explicar que va sentir Capcom, quan de cop, un dia, va mirar el seu “fill” i va pensar, però que he fet?!

El 2013 Resident Evil passava per un moment molt dolç, la saga no rebia les millors puntuacions de la crítica professional però els resultats econòmics (que al final justifiquen el preu de les accions) eren cada cop millors, la pèrdua d’identitat de la saga transformant-la en un joc clònic d’acció amb un “lore” magnífic funcionava. I l’essència de la seva creació s’anava aigualint any rere any, en contraposició al valor de la franquícia que augmentava.
No obstant a mitjans del juny del 2016, davant nostre, Capcom ens explicava que trobava a faltar ser qui era, que no volia agafar-se més a la carta de l’eficiència, als estudis de mercat i la vagància. Va decidir que el seu “fill” fos com havia de ser, que fos feliç, va fer de pare; no li va importar quina reacció tindrien els mercats en aquell moment, ni la valoració del públic, ni de la crítica, ni tan sols d’aquests rius de merda que es diuen Twitter i similars. En el fons, li va dir: -fes el que t’agrada.
I ens van presentar el Resident Evil 7.

I aquest joc, és el primer “Resident” des de fa anys, que va pensar primer què volia, abans de per qui anava destinat.
Des de petits els homes i dones busquem histories, estímuls i jocs; volem participar en aventures, emocionar-nos, aprendre; en el fons, volem “madurar”. Ho fem quan llegim un llibre, quan plorem en el fons d’una fosca sala de cinema, quan aprenem a fer un nou “toc” de pilota, quan aprenem a fer riure a aquella noia per la qual ni existíem, quan aprenem a callar…
I això feia Resident Evil dins d’una història de terror. Que va passar a l’acció més vitaminada al llarg del temps. Perdent tot misteri, aprenentatge o maduració. Fins a arribar al gener del 2017, on vam poder tenir a les mans a la nova criatura.

El joc ens proposa tornar a sentir-nos indefensos, perduts, vulnerables; ens obliga a entendre l’entorn i adaptar-nos. Tornem a treballar amb la tensió i el control dels sons, a la por a obrir una porta, a un riure de fons, a no conèixer res del que està passant, al control d’inventaris i a decidir en pocs segons que hem de fer. Ens torna a posar dins del terror.
Cal dir que ho aconsegueix, que fa por, que és innovador i a la vegada respectuós amb la saga; i que un cop finalitzat, no puc més que agrair a Capcom el pas valent que ha fet amb aquest joc que de ben segur les vendes no acompanyaran. Però en el fons del seu cor, tan Capcom com un servidor sabem que el que més ens importa de cara als que estimem, és que siguin feliços.

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email

Marc Rabaseda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *