0

Sayonara Wild Hearts i l’alternativa indie

En el món dels videojocs fa uns anys es va obrir el debat de si es podrien considerar art. Ràpidament van sortir moltes celebritats del “mundillo” que van sortir donant la seva opinió. I les seves opinions són com els culs, tothom en té un. El que està clar, és que el món del videojoc (igual que la literatura i la música) mostra la visió d’una persona, de o col·lectius de persones, d’una idea. Legend of Zelda va sorgir de com Shigeru Miyamoto imaginava aventures en la muntanya pròxima a casa seva, GRIS de les aquarel·les de Conrad Roset, Earthworm Jim dels dibuixos de Douglas TenNapel i de l’ambició sense límits d’un Dave Perry a la seva bona època productiva. 

Actualment el món del videojoc té una doble visió de mercat. Per una banda hi ha els jocs anomenats Triple A, que són aquelles superproduccions on el risc és sovint mínim, han d’atorgar multitud d’hores al jugador, han de tenir rejugabilitat, una gran història…i solen ser noves iteracions de franquícies ja conegudes: Final Fantasy XV, Resident Evil 2 Remake, Gears 5, Devil May Cry V… Al llarg de l’any tots dediquem la major part d’hores a aquest estil de joc. I l’altra mercat seria aquell dels jocs indies, aquells que (per definició) es desenvolupen independentment, sense un gran publisher darrera. 

En l’últim any, m’he decantat a jugar a certs indies recomanats per la crítica, bàsicament per sortir una mica de l’encorsetament del triple A comercial. I gràcies que ho he fet. A partir d’aquí he pogut jugar al Rime de Tequila, el GRIS de Nomad Studios, el Hollow Knight del Team Cherry i el Dead Cells de Motion Twin. I aquests dies de confinament m’he comprat el Sayonara Wild Hearts de Simogo, fet amb col·laboració amb Annapurna Interactive. 

Un estil de joc que només es pot trobar en l’àmbit indie i que els creadors l’han definit com la conjunció d’àlbum de pop electrònic i videojoc. Sí, ho heu llegit bé. Jonathan Eng i Linnea Olsen creen un àlbum de música pop, amb un estil semblant a CHVRCHES, i Simogo ho embolcalla amb una experiència sinestèsica que beu directament d’aquell clàssic de Dreamcast creat per Tetsuya Mizuguchi, el REZ. Per aquells que no estigueu avesats ni en coneixements d’història de videojocs ni de música, és un joc sobre rails, en el qual es té relatiu poc control sobre la protagonista que avança a ritme de la música pop. Protagonista que té el cor trencat per la fi de la seva relació, i que al llarg del joc passa per diferents etapes de dol per poder sobreposar-se. Simogo a més, ha volgut innovar al llarg de l’hora que dura el joc, posant a la protagonista en diferents situacions, impedint que el jugador tingui ni un moment de repòs. 

Si creieu que els videojocs sempre són el mateix, que no són expressions artístiques i que no us emplenen, doneu una oportunitat a Sayonara Wild Hearts. Si no us veieu capaços de jugar-lo, dediqueu una hora a veure com algú hi juga. No us deixarà indiferents. Com l’art en si mateix. 

Actualment el joc es troba dins el servei de subscripció de l’Apple Arcade, Nintendo Switch (versió analitzada), PS4, X1 i Steam. 

Us deixo el trailer del joc perquè us feu una idea del que proposa: 

Aquí teniu l’enllaç de la BSO del joc: 

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *