0

A 47 metros

L’estiu és una època on tot tipus d’animal marins apareixen a les cartelleres del cinema, taurons, piranyes o peixos pallasso inunden les pantalles i ens fan veure el mar com un amic o com un terrible enemic.
Si l’any passat va ser Jaume Collet-Serra amb Infierno azul qui tornava a fer-nos agafar respecte al mar i als grans taurons blancs, aquest estiu és Johannes Roberts qui ho intenta. La principal diferència? Collet-Serra ho va aconseguir, Roberts no.

A 47 metros és una història ximple, mal explicada i pitjor interpretada que en cap moment genera tensió ni cap tipus d’empatia cap a les seves protagonistes. Des del moment que les dues protagonistes es posen dins l’aigua que l’única il·lusió que tens és que el tauró les devori com més aviat millor. Si no ho aconsegueix és perquè l’animal és encara més imbècil que les protagonistes. El tauró blanc és una de les poques espècies que han sobreviscut des de la prehistòria, si tots fossin com aquest s’haurien extingit fa temps.

Amb aires de sèrie B però pretensions de gran pel·lícula, A 47 metros pretén generar una sensació d’angoixa i asfixia semblant a la que va aconseguir Buried fa uns anys però, a diferència de la pel·lícula de Rodrigo Cortés, aquesta és incapaç d’aconseguir-ho. Sense experiència en immersió, amb un tauró blanc voltant per allà i després d’un xoc emocional important, les dues protagonistes es mouen més que els clients del primer dia de rebaixes al Primark. Les entrades i sortides de la gàbia són constants i la poca sensació de perill que podies arribar a tenir es perd quan veus que es poden moure lliurement per les profunditats marines quan els interessa. 
No he fet mai submarinisme – ni crec que ho faci mai – però em sorprèn la capacitat orientativa que té una persona que mai ha fet immersió quan es troba a 47 metres de profunditat, serà que les aigües mexicanes són més transparents a aquella profunditat.

El pitjor de la pel·lícula és el tram final quan intenta sorprendre amb un gir de guió previsible i menys creïble que tot el que hem vist abans. Això passa per no entendre a quina lliga jugues. Si ets sèrie B, fes bona sèrie B, no intentis jugar amb els grans que prendràs mal.

En resum, si us agrada patir amb els taurons, decanteu-vos per un clàssic com Jaws, un bon entreteniment com Deep Blue Sea o la més recent Infierno azul i deixeu de costat aquest intent fallit d’emular les sensacions dels clàssics.

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *