0

Ana y el apocalipsis

Quan penso en comèdia, cinema i zombis el primer que em ve al cap és Shaun of the dead i uns segons més tard apareix Zombieland. Amb diferents estils les dues pel·lícules aconsegueixen barrejar de forma magistral dos gèneres que haurien de ser oposats. Aquest Nadal ha arribat a les pantalles una pel·lícula que complica més la fórmula afegint un tercer element: la música. Ana y el apocalipsis és una divertida, simpàtica i fresca comèdia zombi musical que des d’aquest mateix moment serà el tercer referent que em vindrà al cap quan pensi en comèdia, cinema i zombis.

Poc abans de Nadal la petita població de Little Haven es veurà afectada per una epidèmia que converteix els seus habitants en zombis. L’Ana (Ella Hunt) i els seus amics hauran de fer el possible per sobreviure.

Ana y el apocalipsis és una alenada d’aire fresc, una pel·lícula feta amb ganes i il·lusió, dues coses que moltes de les superproduccions d’avui en dia no tenen i que li donen una personalitat única. Però no només de ganes viu la pel·lícula, ens trobem davant d’un guió ben escrit, uns personatges carismàtics i amb els que es pots empatitzar des del primer minuts i uns números musicals que ja voldrien tenir Meryl Streep i Amanda Seifried a les seves pel·lícules.

El repartiment està format per un grup de joves actors poc coneguts que aconsegueixen una química espectacular que es transmet més enllà de la pantalla. És d’aquelles pel·lícules on veus els actors passar-s’ho bé i que fan passar-t’ho bé a tu amb ells.

Si un dels punts forts de la pel·lícula són els actors, l’altre són els seus números musicals. Tots ells estan posats en el moment exacte i funcionen a la perfecció fent avançar la trama o mostrant els pensaments dels protagonistes. D’entre tots els números musicals em quedo amb Hollywood ending, una cançó excel·lent i tota una declaració d’intencions de l’estil de pel·lícula que tenim davant.

Amb una cartellera plagada de grans produccions i amb multitud d’estrenes cada setmana títols com Ana y el apocalipsis tenen poc marge de maniobra i acostumen a durar poc en cartellera. Si teniu l’oportunitat no us deixeu perdre aquesta petita joia ja sigui al cinema o recuperant-la quan surti en format físic. No crec equivocar-me gaire si us dic que és d’aquelles pel·lícules que agafaran l’estatus de culte d’aquí uns a anys.

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *