1

Avengers. Endgame

Han passat gairebé 12 hores i encara segueixo amb el cor encongit i el cap donant voltes a tot el que vaig veure i viure ahir. Per molts Vengadores. Endgame serà una pel·lícula més; espectacular, entretinguda i emotiva però bàsicament una pel·lícula més dins d’una llarga llista de blockbusters, per d’altres, en canvi, significa el tancament d’una etapa on hem vist com els nostres herois d’infància cobraven vida més enllà de la nostra imaginació o de les pàgines dels còmics que ens acompanyaven mentre la resta jugava a futbol.

Aquesta serà una crítica lliure de spoilers però també lliure d’objectivitat.

És impossible valorar Vengadores. Endgame com a pel·lícula individual, cal veure-la com la continuació natural de Vengadores. Infinity War i també com l’escaló final del llarg camí que es va obrir l’any 2008 amb Iron Man. Vengadores. Endgame necessita aquestes 21 pel·lícules anteriors per gaudir-se amb tota la intensitat igual que aquestes pel·lícules necessiten d’Endgame per completar-se. El que ha fet Marvel amb el seu MCU és digne d’estudi i formarà part de la història del cinema.

Per començar ens trobem davant d’una pel·lícula totalment diferent d’Infinity War i a tot el que havíem vist fins ara. El seu ritme inicial és més lent, pausat i reflexiu, allunyat de la pirotécnia que molts podrien esperar. L’humor característic de Marvel hi és present però en un to més calmat, més secundari. A mesura que avança el metratge la pel·lícula es va accelerant fins a arribar al clímax final on tot es desborda i vivim un dels espectacles més grans vistos mai en una pantalla de cinema (us he avisat que m’era impossible ser objectiu). Els minuts finals s’encaren com el que és la pel·lícula: un comiat. Són els minuts on els espectadors se’ns permet sobre el que acabem de viure tots aquests anys i on ens fem conscients que tot s’acaba i que res tornarà a ser igual.

Durant les tres hores que dura la pel·lícula m’he emocionat, he rigut i plorat a parts iguals mentre anava agafant consciència del que estava vivint. Com passa a la vida hi ha coses que m’han agradat més que d’altres i algunes que m’haurien agradat que fossin diferents però llavors estaríem davant una història diferent. Vengadores. Endgame necessita aquest metratge llarg per explicar amb calma tot el que necessita explicar i reivindicar tot el que vol reivindicar. En cap moment es fa pesada. Els valors que transmeten els còmics són molt presents en la pel·lícula. Endgame busca molt més que entretenir. Jo que vaig veure la pel·lícula al costat de la meva filla de 10 anys no agrairé mai prou a Marvel la reivindicació feminista que fa i el que ha significat per ella alguna de les escenes que veiem a la pel·lícula, tots els que l’heu vist sabeu de què estic parlant.

És molt difícil parlar de la pel·lícula sense explicar res del que passa però és un crim fer-ho. A internet hi ha sempre moltes ganes de ser el primer, d’explicar què has vist i fer el setciències explicant què significa una cosa o una altra però cal pensar que fent això s’impedeix a d’altra gent gaudir del que tu has viscut tan intensament. Don’t spoil the Endgame.

Un part del viatge és el final, tal com diu Tony Stark però com tots els finals mai ens podem preparar prou per quan arriba. Ha sigut un magnífic viatge de més de 10 anys que difícilment es tornarà a repetir i pel qual hem de donar les gràcies a tots aquells que s’hi han vist involucrats i que han tractat amb tot l’amor possible uns personatges que molts hem estimat durant molts i molts anys.

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

One Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *