Blade Runner 2049

No recordo la primera vegada que vaig veure Blade Runner, però si la impressió que em va causar. Blade Runner era diferent de tot el que havia vist en ciència-ficció fins aquell moment, més seriosa, més adulta, més profunda, més tot. Al llarg dels anys l’he vista infinitat de vegades i amb múltiples versions i encara avui hi ha coses que no entenc, fragments que m’apassionen i moments que em posen la pell de gallina. Un cop declarat el meu amor a l’obra de Ridley Scott podeu entendre la meva preocupació quan es va presentar Blade Runner 2049.

El meu pitjor temor era que la pel·lícula pervertís l’obra original, convertint-la en una adaptació moderna i pirotècnica traint l’esperit de la pel·lícula del 82. Per sort això no ha passat però tampoc podem parlar d’una obra rodona.

Blade Runner 2049 té elements molt bons i d’altres de dolents i, per aquest motiu m’he decidit a fer uns a favor/en contra en comptes d’un post normal.

A favor

  • Respecte a la pel·lícula original. Blade Runner 2049 agafa l’esperit de la pel·lícula de Ridley Scott i l’adapta sense manies. És un homenatge respectuós al film original.
  • Espectacle visual. Des del primer minut que Blade Runner 2049 desplega tot el seu potencial visual. La pel·lícula és una meravella pels sentits.
  • Denis Villeneuve. El director canadenc és garantia d’èxit i aquí compleix amb nota. La direcció és exquisida.
  • Nostàlgia. Com he comentat a l’inici del post, la pel·lícula té molt respecte per l’obra original i això també es demostra amb la presència de personatges claus. No només repeteix Harrison Ford, també és un plaer veure Edward James Olmos recuperar el seu paper i un exquisit cameo d’una Sean Young digital.
  • Ciència-ficció. Qualsevol excusa és bona per reivindicar la ciència-ficció. Avui és un gènere reconegut i amb prestigi però ha passat molts anys en un segon nivell. Si a més a més es tracta de ciència-ficció adulta, encara és més reivindicable.

En contra

  • Duració exagerada. La pel·lícula original no arribava a les dues hores de metratge. Denis Villeneuve ha allargat aquesta fins a uns innecessaris 163 minuts.
  • Hans Zimmer i Benjamin Wallfisch. Arribar al nivell de Vangelis era impossible però els dos compositors queden molt lluny de l’excel·lent banda sonora original. En tot moment enyorem el mestre grec.
  • Ryan Gosling. Un dels actors més inexpressius del panorama actual per afrontar una pel·lícula plena de subtileses i conflictes interns. En cap moment he aconseguit empatitzar amb el seu personatge. No passarà a la història com el nou Deckard.
  • No aporta res. Una seqüela ha de tenir un sentit o un propòsit o es queda en un simple intent d’esprémer l’èxit original. Blade Runner 2049 no aporta res vital per la història. No és dolenta, simplement és totalment innecessària i això li pesa massa.
  • Confusa. Jugar amb l’espectador és normal i necessari però s’ha de vigilar. Blade Runner obre trames que no tanca ni explica amb suficient profunditat i això va en contra de la pel·lícula.

Conclusions

Blade Runner 2049 respira Blade Runner per totes bandes però no aconsegueix l’impacte ni la transcendència de l’original. El ritme pausat de la pel·lícula de Ridley Scott es veia compensat per una trama profunda que falta a la seqüela i els personatges d’aquesta no tenen ni la meitat del carisma que tenen els de l’original.

Les sensacions en sortir del cinema són contraposades. Em sembla un treball magnífic però buit de sentit i propòsit. Queda molt per sota de la Blade Runner original.

 

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda