2

Calle Cloverfield 10

Fa més de 40 anys un jove Steven Spielberg ens va ensenyar amb Tiburón que, a vegades, és millor insinuar que no pas ensenyar. A Calle Cloverfield 10, Dan Trachtenberg demostra que no està d’acord amb aquesta norma no escrita i acaba destrossant un magnífic thriller.

Durant una discussió telefònica amb la seva parella, la Michelle (Mary Elizabeth Winstead) pateix un accident de trànsit. Quan la jove es desperta es troba lligada en un soterrani on un sinistre individu (John Goodman) li explica que un estrany virus ha exterminat la raça humana i només quedant-se en el seu refugi podran sobreviure.

La pel·lícula té dues parts clarament diferenciades. Primer tenim el gruix del metratge, que transcorre al soterrani amb una història intrigant, tensa i molt ben executada pels actors però que queda en no res un cop sortim a l’aire lliure i tota la intriga es converteix en una cadena d’escenes d’acció que no aporten res a la pel·lícula i només serveixen per tractar d’estúpids als espectadors.

I és que estúpid és com em vaig sentir amb la resolució de la pel·lícula. No amb el fet en si. Abans de sortir del soterrani hauria comprat qualsevol teoria que els guionistes m’haguessin volgut vendre. Que els guionistes creguessin que m’havien d’explicar com a un nen petit que estava passant és el que em va ofendre profundament.

Calia ensenyar els alienígenes? Calia enfrontar la protagonista, còctel molotov en mà, a una nau espacial? De totes les intrigues que introdueix la pel·lícula era realment necessari explicant tan a fons aquesta? No era més interessant desenvolupar el passat d’en Howard?

La pel·lícula em va deixar amb la sensació que els seus creadors no confiaven el suficient en la intel·ligència de l’espectador i van creure necessari donar-nos un final mastegat i ben explicat, No era necessari, la primera part era prou interessant per no necessitar més.

Vaig quedar molt decebut i, el pitjor és que fins arribar a als deu últims minuts m’estava encantant.

Malgrat la decepció vull destacar l’inquietant paper de John Goodman com a segrestador/paranoic capaç de passar de l’humor a la ira en pocs segons i que aconsegueix caure simpàtic al mateix temps que et té terroritzat. El paper és un regal i Goodman l’aprofita. També aprofito per reivindicar a Mary Elizabet Winstead, actriu que té un no-sé-què que em té enamorat.

Per cert, sóc molt fan de Cloverfield, el Godzilla de Matt Reeves, Drew Goddard i J.J. Abrams, però sóc incapaç de veure els lligams entre una pel·lícula i l’altre.

Per si ho vols compartir...Share on FacebookTweet about this on TwitterEmail this to someoneShare on Google+

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

2 Comments

  1. Anem a crear debat! O no!! 😉
    Estic totalment d’acord amb gairebé tot el que dius. La performance del final és exagerada, ho van voler fer tant impressionant que va quedar ridícula.
    Ara bé, crec que el gol ens el van ficar quan van canviar el títol original per afegir-hi la paraula Cloverfield. Una gran estratègia de màrqueting per enganxar aquells que vam quedar satisfets amb la “primera” peli. Aquests, esperàvem trobar relació entre les dues i entrar així en una possible saga de films que passen al mateix món i tenen un denominador comú: els alienígenes/monstres. El gran problema de tot això és que en cap moment del metratge se’ns insinua que tinguin relació! Hagués estat fàcil fer-ho mencionant mínimament els fets ocorreguts en el primer Cloverfield.

    A partir d’aquí tenim dues opcions: indignar-nos per l’estafa (i amb raó!) o seguir creient que en algun moment poden lligar-ho tot, cosa que podria traduir-se en una major estafa en el futur quan veiem que han estat jugant amb nosaltres i l’únic que volien era que anéssim al cinema.
    Jo seguiré pensant que poden tenir relació. Diga’m il·lús!

    • Pel que he llegit va ser durant el rodatge que van notar semblances amb l’univers Cloverfield i el mateix Abrams la va considerar successora espiritual de la “primera” pel·lícula però jo tampoc ho vaig veure lligat per enlloc. Quan al principi parlen de talls de llums em vaig pensar que es referien a l’atac de Nova York però és l’única referència i si aquesta és tota la connexió la veig molt agafada amb pinces.
      Ens faltarà veure God Particle a veure si ho lliga tot 😉

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *