0

Déjame salir

Jordan Peele debuta a la direcció amb una excel·lent  pel·lícula que juga a inquietar l’espectador des del primer minut i l’obliga ha estar pendent de qualsevol mínima reacció dels personatges per trobar un sentit al que està veient.

En Chris (Daniel Kaluuya) i la Rose (Allison Williams) organitzen un viatge a casa dels pares d’ella per fer oficial la seva relació. Al principi tothom és molt amable i tot és molt correcte però en Chris té l’estranya sensació que alguna cosa no acaba d’anar bé. El jove no té clar si als pares de la Rose els fa sentir incomodes que ell sigui negre o si hi ha alguna cosa més.

La pel·lícula arranca com moltes pel·lícules de terror però, a poc a poc, veiem que es tracta d’alguna cosa més. Déjame salir es pot qualificar com a pel·lícula de terror però seria més correcte parlar d’una pel·lícula de terror psicològic. Peele evita els cops d’efecte típics del terror adolescent per centrar-se a inquietar l’espectador. Mirades, reaccions, comentaris, tot en Déjame salir està pensat per oferir una sensació de normalitat però amb una estranya sensació de fons. En tot moment saps que alguna cosa està malament però fins al tram final no pots assegurar-ho.

La pel·lícula és intel·ligent, arriscada i original. Jordan Peele barreja el terror psicològic amb una dosi justa de ficció (per no dir-ne ciència-ficció i portar a equívocs) i un punt d’humor que recau en una figura secundària que no es fa pesat. La pel·lícula juga, a parts iguals, a despistar i pertorbar l’espectador i ho aconsegueix fins que tot esclata en el tram final de la pel·lícula no tot es torna més visceral i deixa les subtileses de banda.

Molt s’ha parlat de la crítica al racisme i el cop de puny que fa la pel·lícula a la classe alta i blanca d’Estats Units però, personalment, és el que més em molesta de la pel·lícula. És evident que Jordan Peele li vol donar un punt reivindicatiu però també és cert que s’utilitza més com un reclam publicitari que com un fet clarament justificat en l’argument. El fet que les víctimes siguin sempre de raça negre no té cap mena de justificació, de fet quan s’explica la trama, encara queda menys clara l’elecció de les víctimes. Una petita anècdota que no taca la qualitat de la pel·lícula.

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *