0

Dunkerque

Molt s’ha parlat de la nova pel·lícula de Christopher Nolan. La millor pel·lícula del director, la millor pel·lícula bèl·lica de la història i un llarg etcétera d’opinions que principalment tenen més a veure amb la relació d’amor/odi que té el director amb els espectadors que amb la mateixa pel·lícula. És Dunkerque una bona pel·lícula? Rotundament sí, de fet és una molt bona pel·lícula. És una obra mestra? Tampoc tant.

Dunkerque ens explica els fets ocorreguts a la platja de Dunkerque on més de 400000 soldats aliats, majoritàriament anglesos, van quedar atrapats per l’exèrcit nazi a mentre esperaven ser evacuats.

A Dunkerque, Christopher Nolan explota al màxim una de les característiques del seu cinema, la necessitat d’aproximar la història a la realitat. Dunkerque respira realisme per tots costats.

El director ens vol explicar una història global i això es nota des del moment que parlem d’una pel·lícula sense protagonistes principals. És cert que tenim un reduït grup de personatges que ens serveixen de fil conductor però la pel·lícula se centra en la història global, no en les seves personals. De fet, amb l’excepció dels protagonistes civils, amb prou feines coneixem el nom dels protagonistes. No coneixem la seva història, no sabem res del seu passat, Nolan se centra en el moment i l’infern que estan vivint. Ni tan sols Tom Hardy té un protagonisme rellevant.

La pel·lícula és una història de supervivència, resistència i resignació però, principalment, és una història de persones. Nolan arriba al punt de no mostrar en cap moment l’enemic, ens centrem en la història de Dunkerque i no deixa que res ens distregui. Nolan ni tan sols es molesta en explicar la línia temporal que segueix la pel·lícula, la presenta els primers minuts i després és el muntatge qui s’encarrega de la resta.

Dunkerque és una de les pel·lícules més curtes de la filmografia de Nolan però al mateix temps, una de les més intenses. El ritme de la pel·lícula és bestial des del primer minut que sentim els primers trets fins al final. Nolan no ens deixa ni un minut de descans i et deixa amb una sensació d’asfíxia i cansament, just la sensació que vol transmetre la pel·lícula.

Molt s’ha parlat de la gravació de la pel·lícula en 70mm. Christopher Nolan ha volgut experimentar amb aquest format de filmació i és evident que sempre és millor veure la pel·lícula tal com el director la va pensar però això només es pot fer al Phenomena de Barcelona i no tothom pot anar-hi. Un consell que sí que vull donar a tothom que vulgui veure-la i no es pugui traslladar a la capital, és fer-ho en un cinema amb un bon sistema de so. La immersió que s’aconsegueix amb els efectes és espectacular i converteix una bona pel·lícula en una gran experiència.

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *