0

Durante la tormenta

Jugar amb el temps no només és perillós, també és molt complicat. Paradoxes, diferents línies temporals o incoherències són habituals en aquest tipus d’històries. Les pel·lícules sobre viatges en el temps sempre són analitzades amb lupa per veure on és l’error, on és la incongruència que fa trontollar tot l’argument i Durante la tormenta ni s’escapa ni supera aquest escrutini però fins que el viatge en el temps no sigui real, no podrem saber com funciona. El problema de la pel·lícula és que aquest no és el seu únic punt feble i que fa perdre una mica l’interès en ella.

La Vera (Adriana Ugarte) viu una vida feliç amb el seu marit (Álvaro Monte) i la seva filla Glória. Durant una tempesta elèctrica entra en contacte amb en Nico, un nen que havia viscut feia 25 anys a la mateixa casa on viu ara ella i que va morir. La Vera aconsegueix evitar la mort del noi però aquest canvi en el passat tindrà conseqüències en la seva vida actual.

Amb aquest argument les comparacions amb Frequency (Gregory Hoblit, 2000) són inevitables i és impossible negar les similituds. Malgrat això, Durante la tormenta aconsegueix tenir personalitat pròpia i fer servir la pel·lícula de Dennis Quaid només com a punt de partida. El principal problema de la pel·lícula és la necessitat d’ampliar la història amb una trama amorosa totalment innecessària. Aquesta trama et desvincula de la pel·lícula i provoca els desconcerts argumentals més importants. De veritat és necessari afegir amb calçador una trama entre els dos protagonistes? La pel·lícula funciona perfectament sense ella.

Durante la tormenta té un inici molt bo però va perdent energia a mesura que la trama avança degut en part al que comentava al paràgraf anterior però també a una trama massa previsible. En cap moment aconsegueix sorprendre i vas veient venir tot el que anirà passant.

No tot són punts negatius, Durante la tormenta aconsegueix crear una atmosfera molt interessant amb moments de tensió molt intensa. Si et deixes portar per l’argument es gaudeix molt més.

El pes de la pel·lícula recau sobre Adriana Ugarte que realitza un treball magnífic, la resta del repartiment està correcte però per sota del nivell de l’actriu. Álvaro Monte segueix repetint els tics de La casa de papel i Chino Darín porta massa al límit la poca expressivitat del seu personatge.

Malgrat aquests problemes cal aplaudir l’atreviment d’Oriol Paulo amb una proposta de ciència-ficció que poques vegades s’acostuma a veure en el cinema espanyol. Un gènere que cal aplaudir i al qual cal donar suport si volem veure més propostes com aquesta. No és perfecte però és un bon inici.

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email
Share on Google+
Google+

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *