0

El hobbit: Final d’un viatge llarg i impersonal

hobbit_posterAmb la trilogia d’El senyor dels anells, Peter Jackson va aconseguir el que molts creiem impossible: traslladar l’univers creat per Tolkien a la gran pantalla d’una manera més que digne. Per aquest motiu que vam ser molts els qui vam aplaudir entusiasmats quan es va confirmar el retorn de Jackson a la Terra Mitjana amb l’adaptació de El Hobbit. Però passades les tres entregues de la saga crec que ens vam emocionar massa aviat.

A partir d’aquí trobareu spoilers

Si una cosa podem dir de Peter Jackson és que és coherent i constant, El Hobbit: La batalla dels cinc exèrcits cau en els mateixos errors que les dues anteriors, és llarga, avorrida i falta d’emoció. Fent un repàs al blog he recuperat l’opinió sobre la primera entrega i he constatat que vaig sortir tan emprenyat de la segona que no vaig ni fer crítica.

Ho vaig dir passada la primera pel·lícula i no em cansaré de repetir-ho. El Hobbit no fa per tres pel·lícules. La meva versió en paper té 289 pàgines (amb il·lustracions) i sumant la duració de cada peli (versió cinematogràfica) ens surten 474 minuts. Més d’un minut i mig per pàgina A5 que en pantalla es fan eterns.

També seguim tenint els mateixos problemes amb els personatges, Richard Armitage està impressionants com a Thorin i en aquesta entrega ens regala alguns moments impressionant i Luke Evans té prou carisma per omplir la pantalla amb un personatge tòpic però la resta passen completament desapercebuts. Fins i tot Martin Freeman no fa res més que utilitzar els mateixos gestos i expressions que fa servir a Sherlock i Fargo, serà cosa meva però crec que el senyor Saquet es mereix alguna cosa més que un refregit d’altres personatges. El tema dels nans continua sent un problema, tots són iguals. No parlo físicament, és evident que s’ha fet un esforç  de caracterització des de la primera peli per diferenciar-los però aquest mateix esforç no s’ha fet amb la seva personalitat. Sí, n’hi ha un de lluitador, un de mut, un de guapo i un de grassonet, això també ho tenim a la Blancaneus però allà com a mínim ens els vesteixen de colors diferents per diferenciar-los. És tant poca l’empatia que es té amb els nans que amb prou feines sents res en el moment de les morts d’en Kili i en Fili i estic parlant d’un dels moments més emotius.

hobbit2

I és que l’emotivitat és un dels altres punts fluixos d’aquesta tercera entrega. La tensió de l’Abisme de Helm, la desesperació de Minas Tirith o l’encesa dels minarets per demanar ajuda a Rohan són moments que encara avui em fan posar la pell de gallina. A El Hobbit: La batalla dels cinc exèrcits no en recordo cap de moment així. Tot es veu de forma llunyana, impersonal. Com si estiguessim mirant a les notícies un conflicte en un país llunyà, sabem que és trist però ens toca massa de lluny per a implicar-nos-hi del tot. Peter Jackson també intenta una emotivitat forçada amb escenes que podem definir clarament com a postureo. Thorin escutderoure caminant a contrallums a càmera lenta en el moment que recupera el seny, Azog dret en un gèlid paisatge esperant la batalla final i tot de moments a càmera lenta que em van fer mirar si el director de la segona unitat era un tal Michael Bay o un parent seu.

Peter Jackson també aconsegueix una cosa molt difícil en aquesta tercera entrega. Aconseguir desorientar-nos en una pel·lícula que no té més de tres localitzacions. Tenim Èsgaroth i Èrebor com a localitzacions principals i la vall de la Muntanya Solitària com a escenari de la gran batalla. Sembla fàcil però en alguns moments vaig tenir problemes per situar-me. Potser serà cosa meva però veure qui ve d’un costat o qui ve d’un altre, on estan uns i on estan els altres se’m va fer força complicat.

hobbit1

Com és habitual amb les pelis de la Terra Mitjana de Jackson tindrem versió estesa i, com és cada vegada més habitual, aquesta versió estesa afecta molt la continuïtat del film. En aquesta tercera entrega ja és exagerat veure com Thranduil i els elfs abandonen el combat per tornar a ser allà mateix al finalitzar la batalla o com Legolas i Tauriel es desplacen a una velocitat de vertigen per la Terra Mitjana. No parlar de com  13 nans pugen i baixen a velocitat llum de la muralla creada per defensar l’entrada d’Èrebor o com cabres de combat apareixen del no-res just en el moment que els herois les necessiten. Molt s’aprofita Jackson del que abans era una ampliació del metratge i que ara s’ha convertit en una part que trenca la continuïtat del film.

En definitiva, l’adaptació en tres parts de El Hobbit per part de Peter Jackson s’ha convertit en un d’aquells viatges llargs i complicats que et porten a un destí molt diferent del que havies pensat quan vas començar el camí. Un destí que un cop has aconseguit et porta a pensar que hauria estat millor quedar-se a casa.

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email
Share on Google+
Google+

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *