0

El jardín secreto

És curiós com funcionen les casualitats. Fins fa cosa d’un mes ni coneixia l’existència d’una novel·la anomenada El jardín secreto i, en aquest breu període de temps s’ha convertit en un dels llibres preferits de la meva filla i he descobert diverses adaptacions cinematogràfiques i en format TV movie. La recent estrena de l’última adaptació i amb el llibre acabat, era l’excusa ideal per tornar a una sala de cinema després de cinc mesos.

Amb 9 anys la Mary Lennox (Dixie Egerickx) es queda orfe i l’envien a viure amb el seu oncle (Colin Firth) a una gran mansió d’Anglaterra. Un cop allà descobrirà un indret màgic.

Basada en la novel·la homònima de Frances Hodgson Burnett, aquesta adaptació amb direcció de Marc Munden i guió de Jack Thorne busca traslladar la màgia del llibre, que ha atrapat diferents generacions de lectors, a un públic més aviat infantil però l’acaba convertint en un desgavell atropellat i precipitat.

El llenguatge cinematogràfic no és el mateix que el literari però existeixen formules per traslladar els universos de paper als de cel·luloide i aquesta versió no les ha sabut utilitzar. La sensació de fragmentació és constant, no sé si és degut a un mal guió, una nefasta direcció o retallades posteriors però afecten greument el desenvolupament de la pel·lícula. Molta informació sobre els personatges queda incompleta o totalment obviada, i el mateix passa amb la història que va fent salts i, en cap moment és capaç de transmetre l’emoció i la màgia que haurien de transmetre. Tampoc ajuda que les personalitats dels protagonistes siguin tan inestables com poc definides. En cap moment veus una evolució en les relacions entre els nens, tot són reaccions incoherents que no aconsegueixen fer creïbles els vincles entre ells.

No he llegit el llibre i m’és impossible valorar l’adaptació que en fa la pel·lícula però pels comentaris que en va fer la principal interessada en acabar la projecció sembla que tampoc aprova en aquest aspecte. És evident que qualsevol adaptació comporta canvis però sembla que en aquest cas són excessius. L’emoció i l’obsessió que va tenir pel llibre s’han convertit en indiferència davant la pel·lícula. Si no ho hagués fet abans, dubto que la pogués convèncer de llegir després de veure la peli.

L’únic que ha aconseguit aquesta adaptació és fer-me entrar ganes de llegir la novel·la original i veure l’adaptació de 1993 per veure d’on ve aquesta màgia que acompanya la història des de 1910 i que no m’ha aconseguit transmetre la pel·lícula de Mark Munden

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *