0

Glass

L’any 2000 M. Night Shyamalan presentava la seva visió realista del naixement d’un superheroi amb El protegido. La pel·lícula protagonitzada per Bruce Willis i Samuel L. Jackson no va ser un èxit de taquilla tot i acabar convertint-se en pel·lícula de culte i això va eliminar qualsevol esperança de possibles seqüeles. El director va treballar en diversos projectes aliens a El protegido fins a arribar a l’any 2016 quan va estrenar Múltiple. La pel·lícula era un thriller brillant amb un James McAvoy espectacular i que va fer caure de culs a terra a tothom quan en els últims trenta segons es va presentar com la seqüela de El protegido. L’èxit d’aquesta nova entrega va ser absolut i va aplanar el camí a Shyamalan per estrenar Glass, la pel·lícula que posaria punt final a aquesta trilogia.

Tres setmanes després que Casey Cook (Anya Taylor-Joy) aconseguís fugir de les mans d’en Kevin Wendell Crumb (James McAvoy) aquest ha aconseguit segrestar quatre noies més. Decidit a trobar-lo en David Dunn (Bruce Willis) patrulla per la ciutat a la recerca d’alguna pista. Quan finalment l’aconsegueix trobar els dos són capturats per la doctora Staple (Sarah Paulson) que els interna al centre psiquiàtric de Raven Hill, el mateix centre on està ingressat des de fa 19 anys en Mr. Glass (Samuel L. Jackson)

A El protegido Shyamalan ens mostra el naixement de l’heroi, a Múltiple ens ensenya el de l’adversari i a Glass arriba l’enfrontament final. Com si es tractés d’un còmic de sèrie limitada, el director divideix la història en tres grans blocs que formen cadascuna de les tres pel·lícules. El més interessant és com a aconseguit crear un univers coherent que no existia i que no té cap mena de vinculació fins al final de Múltiple. Si Shyamalan no hagués inclòs l’escena final amb David Dunn estaríem parlant tranquil·lament de dues pel·lícules independents.

A l’hora d’analitzar Glass podem fer-ho de dues maneres. Si l’analitzem com a pel·lícula està clar que és la més fluixa de la trilogia, la més previsible i, fins a cert punt, la menys Shyamalan. Glass té una trama molt bàsica que no és difícil deduir cap a on vol anar. El director li posa el gir de guió tan característic del seu cinema però no aconsegueix sorprendre de la manera que ens té acostumats en d’altres ocasions.  En canvi si l’analitzem com a tancament de la trilogia ens trobem davant del final perfecte. Aquell final que confronta l’heroi amb l’adversari, posa totes les cartes sobre la taula i ens obre un nou front per explorar. L’univers que Shyamalan va iniciar amb El protegido troba el seu esplendor – que no final – amb Glass.

Glass és la pel·lícula d’aquesta trilogia on Shyamalan introdueix més personatges, ja formin part de les altres dues entregues o siguin nous i això acaba pesant una mica en la narració. El director domina perfectament una història amb pocs protagonistes però se li escapa una mica de les mans quan s’uneixen masses secundaris. L’homenatge que Shyamalan vol fer al còmic on cada personatge té el seu acompanyant, mentor o ajudant es fa una mica pesada al passar-ho al cinema.

No vull acabar sense destacar el treball de James McAvoy. L’actor torna de meravellar amb les seves capacitats interpretatives que són portades al límit cada vegada que canvia de personalitat. No només es tracta de la veu i els moviments, McAvoy aconsegueix canviar totalment la mirada i les sensacions que transmet el seu personatge segons quina sigui la personalitat que té activa en aquell moment. Tot un prodigi interpretatiu.

 

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *