0

Han Solo

De les moltes coses que em van marcar de Star Wars una de les més importants és el personatge d’en Han Solo. L’heroi que no vol ser-ho, el canalla amb el cor d’or, Han Solo era el personatge que sempre volia ser quan m’imaginava jugant a Star Wars.

En Han (Alden Ehrenreich) és un jove que sobreviu com pot a Corellia, el seu únic objectiu és aconseguir fugir del planeta amb la seva parella la Qi’ra (Emilia Clarke). Quan el destí els separa en Han farà els possibles per tornar a reunir-se amb ella. Aquest viatge el portarà a conèixer personatges tan diferents com el wookie Chewbacca (Joonas Suotamo) o Lando Calrissian (Donald Glover).

Han Solo és el segon spin-off de la saga galàctica amb el qual Disney aprofundeix en la història d’un dels personatges més estimats – i carismàtics – de l’univers Star Wars. A diferència de Rogue One, la història de Han Solo ve marcada per les pel·lícules anteriors i això és un pes afegit amb el qual no comptava la pel·lícula de Gareth Edwards. Un bagatge amb el qual Ron Howard busca un constant equilibri per no decebre al fan però, al mateix temps oferir-nos alguna cosa original i nova. El resultat és una pel·lícula entretinguda, un pèl massa llarga i amb un delicat equilibri entre la intranscendència i l’homenatge al personatge.

Un dels punts més crítics i discutits de Han Solo és l’elecció d’Alden Ehrenreich com a Han Solo. No ens enganyem, de Han Solo només n’hi ha un i és Harrison Ford, qualsevol altre no és més que un trist succedàni. Ehrenreich vesteix com Han Solo i adopta les seves postures però està a anys llum del carisma i la personalitat amb la qual Ford va desenvolupar el personatge. Al mateix temps la pel·lícula ens explica tots els misteris i dubtes que sempre havien planat sobre el personatge. Tots ho sabíem però ara queda ben clar que en Han sempre dispara primer. No ho teníem tan clar però ara ja sabem que va guanyar el Falcó netament. També ens ajuda a entendre l’amistat amb en Chewbacca i l’amistat/rivalitat amb en Lando i, anys més tard, alguns descobrim que el Falcó va fer el Corredor de Kessel en 12 parsecs, no la cursa. Han Solo ens meravella amb la mitologia del personatge però no amb el personatge.

De la resta del repartiment val la pena destacar Donald Glover, que utilitza un paper tan agraït com és el d’un jove Lando Calrissian per desplegar totes les seves capacitats interpretatives i ens regala un dels millors personatges de la pel·lícula. I dic un perquè l’altre personatge que cal destacar és el del robot L3-37 (amb la veu de Phoebe Waller-Brigde). Tota pel·lícula de Star Wars necessita el seu personatge robòtic i n’hem vist de molts estils però és la primera vegada que recordi que veiem un robot feminista i reivindicatiu. Woody Harrelson i Paul Bettany sempre estan esplèndidsen tots els seus papers i Emilia Clarke cada vegada deixa més clar que va tenir molta sort en aconseguir el paper de Daenerys.

Com he dit abans Han Solo entreté i fa passar una bona estona que es faria més lleugera amb uns quinze minuts menys de metratge. Per aconseguir-ho Ron Howard utilitza la base d’un western clàssic d’aventures (amb atracament al tren inclòs) i el trasllada a l’espai al més pur estil Firefly de Joss Whedon per narrar les aventures del jove antiheroi. Aquesta fórmula funciona com un rellotge i Howard no s’aparta del guió.

A diferència de Rogue One que per un servidor s’ha guanyat el seu lloc entre les millors de Star Wars, Han Solo no passarà de ser un pur entreteniment que valoro més pel que m’explica del personatge que no pas pel personatge i per la història en si mateixa.

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email
Share on Google+
Google+

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *