Recordo amb poc més de vint anys, sortir del cinema de veure Mulholland Drive sense haver entès res però convençut que havia vist una magnífica pel·lícula. Lynch era, és i serà sempre un geni capaç de guanyar-te amb les sensacions que transmet encara que no tinguis ni idea del que està passant a pantalla. Igual que amb la peli d’en David Lynch a High-rise tampoc entenia el que estava passant en pantalla però la principal diferència és que m’estava avorrint brutalment amb el que estava veient.
High-rise adapta una novel·la homònima dels anys 70 escrita per J.G. Ballard i que el productor Jeremy Thomas intentava tirar endavant des de feia molts anys. La pel·lícula ens presenta al Doctor Robert Laing (Tom Hiddelston) que s’acaba de traslladar a un enorme rasca-cels on els habitants tenen tot tipus de luxes en funció de la planta on viuen. Proveïts de supermercat, spa, els inquilins de l’edifici començar a funcionar com una societat independent on les diferències entre els pisos superiors (amb gent d’alt estatus) i els pisos inferiors (gent treballadora) es va fent cada vegada més grans fins a desembocar en una lluita de classes.
La pel·lícula és una crítica a la societat actual cada vegada més aïllada en petits universos i a les diferències socials existents on rics i pobres ocupen un mateix espai però de maneres molt diferents. A High-rise els rics viuen als pisos superiors, fan festes extravagants i viuen sense preocupacions mentre que els treballadors tenen un estil de vida més vulgar i fent el necessari per viure.
Aquesta idea que ben desenvolupada pot derivar en una bona pel·lícula acaba desembocant en una successió d’imatges extravagants, grotesques i sobreactuades. El mateix argument i la mateixa crítica a la societat fragmentada el vam veure a Snowpierce (Joon-ho Bong) amb la diferència que aquesta és conscient de ser un entreteniment i aconsegueix ser una bona pel·lícula mentre que Ben Wheatley (director de High-rise) vol fer una obra mestre i només aconsegueix avorrir.
Tom Hiddleston, Luke Evans, Jeremy Irons, Elisabeth Moss i Sienna Miller. El repartiment de High-rise és espectacular i el mateix passa amb les seves interpretacions. Sobretot per part de Hiddleston i Evans que claven els seus papers i aporten una força brutal als seus personatges. El problema és que les interpretacions no van acompanyades per la resta.
La pel·lícula és confusa, les reaccions dels personatges disperses i l’argument principal espès. La pel·lícula està plagada de trames secundàries però la majoria d’elles són tant o més extravagants que l’argument principal i només ajuden a complicar encara més la pel·lícula.
En resum, High-rise em va semblar un intent fracassat d’evocar emocions a través de les imatges a partit un argument de crítica moral cap a la societat que només aconsegueix convertir-se en un despropòsit de dimensions extraordinàries. Però també és possible que, simplement, no l’hagi entès.
