0

Interstellar

interstellar_posterOdiat per alguns, venerat per d’altres i suportat per molts, Christopher Nolan ha aconseguit ser d’aquells directors amb prou status per fer el que li rota. Amb Memento va començar a marcar un estil, amb la trilogia de Batman i The prestige es va cenyir a uns tòpics més comercials però sense perdre el seu segell, amb Inception es va començar a deixar anar però és amb Interstellar on realment torna al punt d’oblidar el públic i fer la peli que ell vol. No m’entengueu malament, tot i els seus punts foscos em va encantar com a peli però no deixar de ser una palla mental del sr. Nolan.

Simplificant molt, Interstellar ens situa en un futur catastròfic on la raça humana mira les estrelles per sobreviure. Tot això barrejat amb drames familiars, decisions morals, alguna escena d’acció (1 en 2 hores 50 minuts) i una epopeia galàctica. Nola fa la seva 2001. Odisea en el espacio però sense arribar-hi.

Amb un ritme soporífer – si hi aneu tard o cansats dormireu bona part de la peli – Nolan és capaç de tenir-t’he atent i emocionat durant tota l’estona. Amb escenes que posen l’emoció a flor de pell el director aconsegueix que t’identifiquis amb el protagonista (un gran Matthew McConaughey del que parlo en unes línies) i amb la situació viscuda. L’argument té alguns punts previsibles i d’altres més sorprenents però no deixa de ser la visió de Nolan sobre l’extinció de la humanitat i com fer-hi front, el mateix que acostuma a fer Roland Emmerich però sense fer explotar res i filosofant molt més. La peli dura dues hores cinquanta minuts però no es fan llarg fins que no arribem al desenllaç final on la peli sembla que acaba però encara s’allarga una mica més. Un allargament del tot innecessari. En aquest punt Nolan peca de sentimental i comet el mateix error que Alfonso Cuarón amb Gravity, fer un final feliç que trenca la peli i que és completament innecessari.

Visualment la peli és més que correcte i el millor és que Nolan s’encarrega de posar un aire de normalitat a tot el que l’envolta. Viatges espacials, un planeta glaçat, somnis criogènics, tot ens sembla qüotidià i normal però sense arribar al nivell que va deixar Gravity. Al mateix temps Interstellar és una nova oportunitat per Matthew McConaughey per lluir-se. L’actor que sembla viure una segona joventut és el centre de la pel·lícula i la resta d’actors es limiten a acompanyar-lo. Michael Caine, John Lithgow i Jessica Chastain agafen els seus papers de secundari i fan la seva feina de manera correcta. La decepció més gran és Anne Hathaway, l’actriu capaç d’emocionar-nos en un primer pla fix de dos minuts és incapaç de transmetre res durant més de dues hores de metratge. L’únic capaç de rivalitzar amb McConaughey en pantalla és el robot TARS i no deixa de ser una caixa amb potes.

interstellar_portada

Com ja he dit al principi la peli em va agradar molt però és d’aquelles sense punt mig, o t’agrada o la trobes insuportable i com ja he comentat també és una palla mental de Nolan que serveix, bàsicament, per alimentar el seu ego ja força pujat. Però bé, sóc dels fans de la trilogia de Batman i em va agradar molt Inception per tant potser m’és més fàcil acceptar els aires de diva del director anglès.

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email
Share on Google+
Google+

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *