0

Jojo Rabbit

Els límits de l’humor són un debat constant a la nostra societat. Personalment sempre he pensat que l’humor no ha de tenir cap límit, simplement cal que tingui bon gust; es pot fer humor de tot sempre que realment tingui gràcia.

Jojo Rabbit, adapta el llibre Caging Skies de Christine Leunens i ens presenta en Johannes “Jojo” Betzler, un nen de 10 anys obsessionat  en entrar a les joventuts hitlerianes que descobreix que la seva mare oculta una jove jueva a casa seva.

Taika Waititi marca l’estil de la pel·lícula des del primer minut oferint-nos una arrencada brillant barrejant imatges de multituds nazis amb la versió en alemany de I wanna hold your hand dels Beatles. A partir d’aquí, Waititi fa una brutal sàtira sobre l’absurditat de la guerra i dels fanatismes.

Un dels principals errors que es pot cometre amb Jojo Rabbit és confondre-la amb una comèdia. Evidentment que Waititi busca el riure en moltes ocasions però mirant més enllà de la superfície de l’acudit trobem una història i un missatge més fosc. Un tipus d’humor que amaga, de manera més o menys evident, una crítica més profunda. Durant la projecció no vaig poder evitar recordar La vida de Brian dels Monty Phyton. Jojo Rabbit busca fer riure però també fer-nos reflexionar. Quedar-nos amb la idea que és la pel·lícula on un nen petit veu una versió còmica de Hitler és quedar-nos només amb la meitat de la pel·lícula.

El talent de Taika Waititi es veu recolzat per unes brillants interpretacions per part de Scarlett Johansson, Sam Rockwell, Thomasin McKenzie i el debutant Roman Griffin Davis. Els actors entenen a la perfecció el to que el director vol donar a la pel·lícula i es deixen portar per ell interpretant uns personatges que, fàcilment podrien caure en la caricatura però aconsegueixen contenir-los perque no sigui així. Johansson i Rockwell destaquen amb diferència per sobre la resta. Només Rebel Wilson és incapaç de trobar aquest punt entre la comèdia i el drama i torna a oferir-nos una interpretació exagerada però dubto que li puguem demanar pràcticament res més. Destacar que el director neozelandès firma una de les escenes més dures de la pel·lícula d’una manera tan subtil i tendre que encara la fa més impactant.

Sense ser brillant, Jojo Rabbit és una bona pel·lícula, on Taika Waititi recupera un to més semblant a Lo que hacemos en las sombras però amb una història més dramàtica i barrejant l’entreteniment amb la crítica.

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *