0

La doncella (The handmaiden)

Park Chan-wood és un referent del cinema sud coreà. El director d’Oldboy i Sympathy for Lady vengeance, adapta la novel·la Fingersmith de Sarah Waters però traslladant l’acció de l’Anglaterra victoriana a la Corea dels anys trenta durant l’ocupació japonesa.

A La doncella, Chan-wood presenta un magistral drama eròtic amb tocs de cinema negre. Dividit en tres actes, la pel·lícula ens explica la història de la Sook-hee (Tae-ri Kim), una jove carterista, el fals comte Fujiwara (Jung-woo Ha), un estafador i la Lady Hideko (Min-hee Kim), una jove rica hereva d’una gran fortuna i l’objectiu d’en Fujiwara per la següent estafa. Cada una de les parts ens desvetlla un punt de vista diferent de la història fins a portar-nos a la resolució final. Una trama rica i complexa que no deixa indiferent i sorprèn quan sembla que ja no pot sorprendre més.

Sense comptar amb la violència de la seva trilogia de la Venjança (treballs més coneguts de Park Chan-wood), La doncella manté la bellesa de les imatges dels films del director i l’excel·lent us de la càmera i el ritme que el caracteritzen. Park Chan-wood manté l’atenció del públic en tot moment i ens regala un relat hipnotitzador on barreja erotisme i perturbació. Tots aquells que han trobat erotisme en la saga d’en Grey que mirin el que és capaç de fer el director surcoreà amb un didal i un primer pla.

L’únic que es pot retreure a la pel·lícula de Park Chan-wood, i que acostuma a ser una característica del cinema asiàtic, és la duració. La doncella té una duració de 144 minuts, una duració un pèl excessiva però que en cap moment es fa pesada. Quan sembla que la pel·lícula pot decaure i tornar-se pesada, el director ens sorprèn amb un gir de guió o amb una revelació inesperada que torna a centrar l’atenció de l’espectador. El domini del ritme del director sur coreà és espectacular.

La pel·lícula respira sexualitat per tots costats però, en cap moment, de manera impostada. El sexe forma part del relat i, igual que la resta de la pel·lícula, està gravat de manera deliciosa. Com he dit abans el director només necessita un didal per firmar una de les escenes més eròtiques del cinema, molt semblant al que el mestre Lynch va fer amb una cirera a Twin Peaks. El millor erotisme és el que es fa amb bon gust i subtilesa.

Guanyadora del premi del públic de Sitges i projectada a la secció oficial del festival de Cannes del 2016, La doncella és una magistral pel·lícula que val la pena recomanar.

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *