Comèdia senzilla, curiosa però completament prescindible que escriu, dirigeix i protagonitza Lake Bell. La pel·lícula ens explica la història d’una jove que es dedica a l’entrenament vocal d’actors i actrius de Hollywood i que un dia es troba competint amb el seu pare (Fred Melamed) per ser la veu en off del tràiler d’una superproducció.
D’entrada l’argument és prou curiós per a donar-li una oportunitat però el resultat és bastant decebedor. Sense anar més lluny aquesta setmana he vist Birdman, pel·lícula ambientada en part en una obra de teatre i que t’ensenya part del funcionament del que hi ha darrere el teló, La voz de una generación tenia una gran oportunitat d’ensenyar un món molt desconegut, el dels dobladors que posen les veus en off als tràilers o crèdits de les pelis però ho aprofita tant poc que els protagonistes ja es podrien dedicar a criar cabres a l’alta muntanya com a qualsevol altra cosa que la pel·lícula no canviaria.
Tota la pel·lícula intenta tenir un to de cinema independent, casual i proper que en altres pelis queda bé però que Lake Bell no aconsegueix donar a la seva òpera prima. Tens la sensació que Bell intenta imitar l’esperit d’altres pelis com El amigo de mi hermana (gran comèdia molt recomanable) o de la sèrie How to make it in America (de la que ella en formava part que també estava prou bé) però es queda amb un intent i prou.
No em malinterpreteu, no és una peli dolenta, simplement és prescindible. Si la mireu no se us farà molt pesada però l’oblidareu als cinc minuts de sortir el primer crèdit final a la pantalla.
En definitiva, una pel·lícula que semblava prou curiosa per ser interessant però que es queda en un vull però no puc sense cap mena de gràcia.
