Nerve

nerve1L’any 1997 David Fincher va dirigir The Game, un interessant thriller on Michael Douglas es veia atrapat en un obscur joc que aportava noves emocions a la seva vida. 19 anys més tard Henry Joost i Ariel Schulman ens presenten Nerve, una idea similar però adaptada a l’època actual.

Nerve és un joc online on els jugadors han d’anar complint reptes mentre els observadors paguen per veure’ls en acció. El que comença com una manera de trencar la rutina de la jove i tímida Venus “Vee” Delmonico (Emma Roberts) es converteix en un joc de supervivència.

La idea principal de Nerve és atractiva i el seu plantejament interessant.

La pel·lícula explora la necessitat del jovent – i dels no tan joves – d’avui en dia de tenir likes, fav i retuits a les xarxes socials aconseguint una efímera fama a internet. Una fama que cada cop costa més d’aconseguir i que els obliga a portar a l’extrem què ensenyen, què fan o com ho fan. Des de fotografies penjats en precari equilibri d’un edifici a l’exhibicionisme extrem de les xarxes, Nerve vol explorar aquesta necessitat i fer-ne una crítica per conscienciar l’espectador. El problema és que mentre que el missatge és interessant la realització és penosa.

nerve3

Nerve és un producte pensat i dirigit a un públic adolescent però de la pitjor manera possible. Un producte adolescent no implica necessàriament un mal producte però Nerve cau en tots els tòpics inventats i per inventar. Des del primer minut Nerve deixa de banda la tensió, la intriga o qualsevol tipus de crítica cap al comportament dels protagonistes i se centra en una història d’amor impostada i difícilment creïble. Tot es converteix en un desplegament d’escenes forçades entre dos protagonistes que tenen zero química entre ells.

nerve4El mateix passa amb la resolució dels reptes als quals s’enfronten. Només per posar dos exemples, les dues escenes amb la moto són del pitjor que he vist en temps; una per l’ensucrament innecessari que aporta a la trama i la segona per convertir un dels possibles moments de més tensió de tota la pel·lícula en una situació ridícula.

La direcció de Joost i Schulman també fa aigües per tots costats. Utilitzar la càmera en primera persona és molt complicat i simular que l’acció es grava amb càmeres dels personatges secundaris encara més. De totes les pel·lícules en què he vist fer-ho només la magnífica Chronicle (Josh Trank, 2012) ho ha resolt bé. Nerve no només cau en molts errors a l’hora d’utilitzar aquesta tècnica, n’abusa de tal manera que encara es noten més els errors.

Malauradament Nerve desaprofita una bona oportunitat. Parteix d’una bona idea però es perd en la forma.

 

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda