0

Rambo. Last Blood

Sempre associem el nom de John Rambo a violència, guerra i destrucció sense sentit però en realitat el personatge només intenta fugir de tot això. Des d’aquella primera sang que es va vessar l’any 1982 amb First Blood, el personatge interpretat per Sylvester Stallone i creat per David Morrell és un ésser turmentat pel seu passat i perseguit per una violència de la qual no pot escapar.

Els anys passen per tothom, fins i tot pels antiherois clàssics amb els quals vam créixer tota una generació. Aquest John Rambo que veiem avui és l’evolució lògica d’aquell que vam conèixer fa molts anys tornant a casa després de sobreviure als horrors de la guerra. Segurament Sylvester Stallone podrà tenir molts defectes però està clar que té una gran estima pels seus personatges i les seves històries. Igual que va fer amb Rocky Balboa, amb Rambo. Last Blood, ha volgut donar el final merescut un dels personatges que més l’ha marcat.

En una època on la correcció política està arribant a límits impensables, Rambo. Last blood ens ofereix la pel·lícula més violenta de la saga però, al mateix temps, la més reflexiva. Aquesta estranya dualitat funciona a la perfecció gràcies a la història creada per Matt Cirulnick i el mateix Sylvester Stallone. Primer veiem un John Rambo que viu tranquil, intentant redimir els errors del passat mentre lluita contra els fantasmes dels records que el turmenten. Aquí ens trobem amb un Rambo més humà que sembla haver trobat aquella pau que porta buscant des de fa temps. L’acció explota quan la pau es veu trencada per un fet traumàtic que obliga a John Rambo a treure l’animal que porta dins i que ell mateix reconeix que s’obliga a tenir sota control cada dia de la seva vida. En realitat els dos Rambo són la cara i la creu d’una mateixa moneda i formen un personatge molt més complex del que es pot pensar a primer cop d’ull.

Rambo. Last blood no només és dura per la violència explicita que veiem en pantalla, també pel drama que ens presenta i que serveix com a detonant per la venjança del personatge. Si Sylvester Stallone no té pietat amb els enemics que va eliminant en pantalla tampoc la té amb els espectadors que la veuen. El punt d’inflexió que desencadena tota l’acció va més enllà del que ens podíem imaginar. Si la violència és dura, el drama encara ho és més.

Sylvester Stallone s’acomiada d’un dels seus personatges més icònics donant-li el final èpic que tanca, de l’única manera possible, la història d’una vida. De ben segur que no és el final feliç que molts esperaven trobat però sí que és aquell final que més s’adequa a la història del personatge i Stallone n’era molt conscient.

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *