0

Revenge

Durant els anys setanta es va fer molt popular un subgènere cinematogràfic anomenat violació i venjança (rape and revenge). La trama d’aquestes pel·lícules sempre s’iniciava amb una violació i la posterior venjança per part de la víctima o de familiars seus si aquesta no sobrevivia. En són exemple pel·lícules com I spit on your grave (Meir Zarchi, 1978) o The last house on the left (Wes Craven, 1972). L’última d’aquest gènere en arribar és Revenge, el debut cinematogràfic de Coralie Fargeat i que està rebent molt bones crítiques a tot arreu menys per part d’un servidor.

La Jen (Matilde Lutz) decideix passar un cap de setmana romàntic amb en Richard (Kevin Janssens) un ric francès que la porta a una casa perduda al mig del desert.  L’endemà al matí arriben els amics d’en Richard per celebrar la seva reunió anual de caça. Durant la nit els quatre beuen, ballen i riuen sense complexos. Al dia següent mentre en Richard és fora un dels seus amics atac i viola a la Jen. Quan en Richard torna i la intenta convèncer que no ha passat res ella decideix fugir per buscar ajuda i denunciar-ho però no ho aconsegueix i la deixen per morta al mig del desert. Malgrat l’atac la Jen aconsegueix sobreviure i decideix buscar venjança.

Revenge representa una realitat que malauradament encara ens toca viure i on molts homes no accepten que un dona pugui ballar amb ells sense voler res més ni una negativa davant una proposta sexual. Revenge exposa a l’espectador a aquest tipus de comportament masculí i a les reaccions d’alguns homes que es creuen amb dret a tot però fins aquí els que val la pena destacar de la pel·lícula.

Malgrat aquest sentit de protesta i de defensa de l’empoderament de la dona, Revenge es passa tota la pel·lícula cosificant la protagonista, oferint-nos constantment plans de càmera resseguint el cos de Matilde Lutz cobert amb el mínim de roba possible. Un voyeurisme que arriba a incomodar sobretot per la utilització repetitiva de la càmera lenta totalment innecesaria i gratuita.

El principal problema de Revenge és la indecisió a l’hora de fer un pas valent per definir-se. Si posem per exemple el Kill Bill de Tarantino, aquest va tenir el valor (o l’habilitat) de posicionar-se amb un estil exagerat i passat de voltes des del primer minut i llavors qualsevol reacció o situació eren ràpidament acceptades per l’espectador, en canvi Revenge juga amb una constant ambigüitat entre el realisme i l’exageració que provoca una sensació estranya. En alguns moments la pel·lícula busca un realisme cruel i en d’altres una exageració desmesurada. O cap a un costat i cap a l’altre però l’equidistància sempre provoca uns resultats pèssims.

S’està parlant molt del festival de sang i fetge que ofereix la pel·lícula però si a La la land li afegeixes litres de sang sense cap mena de criteri també tindries el mateix efecte. De nou l’exageració desmesurada. Si en comptes de buscar un festí d’hemoglobina, Revenge s’hagués centrat a buscar un realisme sàdic i cruel estic segur que el resultat m’hauria agradat molt més o com a mínim tant com a l’amic Jep Soler (@jepsoler) que en parla meravelles al blog de Els Bastards.

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email
Share on Google+
Google+

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *