0

Sant Martí

Tant David Ruiz com Albert València tenen una llarga experiència en el món del curtmetratge i ja havien unit el seu talent l’any 2008 amb el migmetratge Festí de Sang, pel que el salt al llarg era qüestió de temps. En un moment en què fer cinema sense suport – i més encara en català – és poc més que un miracle – o un suïcidi -, els dos cineastes es van llançar a l’aventura amb més il·lusió que consciència traient com a resultat la brillant Sant Martí.

El camí fins aquí ha sigut llarg però Sant Martí arriba finalment als cinemes gironins per ser vista allà on pertany, a la pantalla d’un cinema.

Camí d’un concert enmig de les muntanyes, en Rafa (David Estany) i en Fede (Guillem Fernández-Valls) recullen dues autoestopistes, la Laia (Anna Ferran) i la Sandra (Olga Bernardo) que tambe es dirigeixen allà. Quan el cotxe pateix una avaria, els quatre joves es veuran obligats a passar la nit en un estrany poble.

Sant Martí és un homenatge al slasher clàssic, amb clara influència del clàssic La matanza de Texas de Tobe Hooper de la qual cap dels dos autors se n’amaga. Sant Martí no ve a revolucionar el cinema, vol recuperar un tipus de cinema que va viure el seu moment de glòria els anys 70 i 80 i que ara ja no es fa. Un cinema senzill però efectiu que deixa enrere la contenció d’avui dia per recuperar una sensació de por i angoixa sense contemplacions. La pel·lícula recupera la figura de l’assassí sense rostre que persegueix les víctimes sense descans. Aquella por primitiva que representa qualsevol cosa i de la qual és impossible fugir. També reivindica aquells secundaris pertorbadors que generen sensació de malestar i ajuden a crear la sensació d’angoixa. Una barreja de terror i humor rural que explota en el tram final de la pel·lícula on Albert València i David Ruiz es deixen anar mostrant la cara més sagnant de Sant Martí.

Malgrat la senzillesa, Sant Martí no per l’oportunitat de fer una crítica a l’abandonament que estan patint molts pobles perduts per l’alta muntanya i que s’han vist obligats a reinventar-se en el millor dels casos o desaparèixer en el pitjor. Sant Martí els reivindica i els dóna una justa venjança.

Com és evident la falta de pressupost afecta Sant Martí i això es veu reflectit principalment en la duració de la pel·lícula que obliga als autors a anar per feina i els força a precipitar algunes accions. Sovint tens la sensació que Ruiz i València s’han vist obligats a retallar més del que voldrien però afortunadament això no afecta el ritme ni la tensió del resultat final.

El talent crida talent i és evident que a Sant Martí de talent n’hi ha molt. En un món on tot sembla girar al voltant dels diners, els dos cineastes s’han rodejat d’un grup de gent extraordinària que aporta un nivell de qualitat excel·lent a la pel·lícula. Des d’unes grans interpretacions per part d’uns actors principalment desconeguts, passant per un excel·lent treball d’il·luminació, attrezzo o efectes especials per acabar amb la brillant factura que té la pel·lícula i que ja voldrien moltes produccions molt més ambicioses que aquesta.

Sant Martí reivindica un cinema fet per gent que s’estima el cinema i al que nosaltres com a espectadors hem de donar tot el recolzament que no ha tingut des de les institucions o les subvencions. Si Ruiz i València són capaços de parir un film com Sant Martí amb molt pocs recursos imagineu de què serien capaços amb un bon pressupost. Sempre anem reivindicant el talent del país, potser ha arribat el moment de reivindicar-lo menys i donar-li més suport.

Llarga vida a Sant Martí!

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *