0

The final Girls

MV5BMjI4Nzk2NzAzOV5BMl5BanBnXkFtZTgwNjI1NzY4NjE@._V1_SX214_AL_Premi especial del jurat a Sitges i premi al millor guió, queda clar que em faig gran i no entenc moltes coses. The final Girls va triomfar al Festival de Cinema de Sitges on moltes crítiques la situaven com un magnífic homentage als slashers dels 80 i comparant-la amb la magnífica Cabin in the woods. Per deixar les coses clares, comparar The final girls amb Cabin in the woods és com comparar-me a mi amb Chris Hemsworth. Els dos formem part de la mateixa espècie, fins aquí totes les similituds. Cabin in the woods és divertida, original i entretinguda, The final Girls és un refregit d’idees mal resoltes. Fins i tot la simpàtica Tucker i Dale contra el mal la supera de llarg.

En una sessió homenatge a una mítica pel·lícula de terror un grup de joves es veuen transportats a l’interior de la peli on hauran d’ajudar als protagonistes a sobreviure a un assassí en sèrie. Com podeu veure l’argument tampoc és gaire originals (recordo el premi a millor guió), sense anar més lluny em ve al cap The last action hero. Com a mínim a l’entretinguda comèdia de Schwarzenegger existia una excusa per transportar-se a l’interior de la pel·lícula, aquí passa perquè sí. Un cop atrapats els joves veuen que no poden escapar del lloc i s’han de deixar transportar per l’argument de la pel·lícula fins a acabar amb l’assassí. Aquí ja les trampes argumentals comencen a caure per elles soles. Mentre en alguns moments el director juga en la impossibilitat de canviar l’argument jugant amb repeticions estil Atrapat en el temps en d’altres li és absolutament igual. També juga amb la ridiculització dels estereotips dels anys 80 però a risc de repetir-me feu-me cas i mireu Cabin in the Woods.

Darrere la càmera trobem Todd Strauss-Schulson, responsable de diverses Tv-movies i amb Dos colgaos muy fumaos en Navidad com la seva principal experiència cinematogràfica. D’aquesta primera intervenció al cinema li deuen haver quedat seqüeles pels al·lucinògens, és l’única explicació que se m’ocurreix per certes escenes o moviments de càmera. L’escena homenatge a Solo en casa és un excel·lent exemple de com gravar una escena de tal manera que el públic no entengui res del que està passant.

Final-Girls-1

Com a pel·lícula de terror no fa por, com a comèdia no diverteix i com a slasher no veus ni una gota de sang. The final girls avorreix com a pel·lícula i decep com a concepte però com us he dit al principi suposo que serà cosa meva que no hi entenc res.

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *