Digueu-me bàsic però, a mi una pel·lícula amb Alexandra Daddario i Kate Upton em motiva especialment. Dues de les dones més atractives del món són un reclam molt efectiu per qualsevol pel·lícula, però, com passa a la vida real, la bellesa és a l’interior, i l’interior de The Layover és totalment buit.
William H. Macy, a qui associem més amb el seu paper d’actor que de director, ens presenta una comèdia buida, amb poques bromes efectives i tots els tòpics clàssics de les relacions entre amigues i com reaccionen davant la presència d’un noi atractiu. Fins a cert punt es podria trobar l’humor que utilitza The Layover com a ofensiu, convertint les dues protagonistes en unes histèriques enfrontades capaces d’arribar a traspassar qualsevol límit per emportar-se al llit el guaperes de torn. De fet, pensat fredament, és un estereotip bastant ofensiu.
No em malinterpreteu, estic molt a favor de l’humor ofensiu, l’humor negre i l’humor basat en tòpics però, sempre que tinguin gràcia, i a The Layover no en tenen.
L’argument és simple. Dues amigues (Daddario i Upton) decideixen posar una mica d’aventura a les seves vides fent un viatge improvisat. Una és explosiva i impulsiva mentre l’altre és responsable i ingenua però les dues s’enfrontara nen una lluita sense límits quan es topen amb un atractiu noi.
Si a aquesta falta d’argument i a les bromes amb poca gràcia li sumem el poc nivell interpretatiu de les dues protagonistes el resultat és una pel·lícula mediocre i amb poca gràcia que no passarà del mercat domèstic.
