Bryan Singer torna a la saga mutant de Marvel amb aquesta adaptació de la saga de Chris Claremont i John Byrne. De fet excepte amb Xmen: The last stand i Wolverine, Singer mai s’ha desvinculat del tot dels mutants, sempre ha estat present ja sigui com a director o productor (si s’arriba a desvincular de Xmen origins: Wolverine només formaria part de les bones).
Seguint amb el camí obert per Matthew Vaughn (director de Xmen: first class i que va abandonar el projecte Days of the future past), Singer aposta més per crear una sensació de pel·lícula d’espies i de personatges que d’un espectacle visual de grans proporcions. Se’n surt bé? Sí. Se’n surt igual de bé que Vaughn? No.
Xmen: Days of the future past ens situa en una història de realitats paral·leles on els mutants del futur viuen perseguits per uns letals Sentinelles i on l’única solució per escapar d’aquesta realitat és enviar la consciència de Wolverine al passat per impedir els fets que provoquen la creació d’aquests sentinelles.
Aquesta fusió de futur i passat permet a Singer reunir gran part dels dos repartiments de les dues èpoques Xmen. Halle Berry, Ellen Page, Ian McKellen, Patrick Steward i Shawn Ashmore (és vergonyós posar a Anna Paquín als crédits i més abans que Page) tornen a posar-seels uniformes d’home X i s’uneixen – en esperit que no físicament – a Jennifer Lawrence, Nicholas Hoult, James McAvoy i Michael Fassbender. El primer que veiem és que els nous mutants es mengen en carisma i força als vells. Fins i tot les versions joves de Charles Xavier i Erci Lehnsherr (Magneto) són millors que les interpretades pels grans McKellen i Steward.
Ja entrant a la pel·lícula el film de Singer és més que correcte i aconsegueix mantenir l’atenció de l’espectador des del primer minut (amb un excel·lent atac dels Sentinelles a un grup de mutants) fins al final amb l’enfrontament contra Magneto però està menys definida que l’anterior entrega i això li pesa una mica. Hi ha tantes coses per explicar que d’altres es queden a mig fer. Explicacions sobre els nous poders de Kitty Pride, la capacitat de control de Magneto o elsnous mutants com la Blink, Sendero de Guerra i Mancha Solar, són coses que, sense fer baixar el nivell de la pel·lícula, trobes a faltar.
Malgrat això Xmen: Days of the future past té moments d’emoció, moments d’acció i d’altres molt intensos que la converteixen en una molt bona pel·lícula que no té res a envejar a l’anterior tot i que per un servidor no arriba al seu nivell.
Com podeu veure no he parlat ni de Hugh Jackman ni de Jennifer Lawrence i que són pilars principals de la pel·lícula. Del primer no tinc res a dir, ell és Lobezno, sense més. Hugh Jackman és i serà Lobezno. El dia que no pugui interpretar el paper tindrem un problema tot i que també espero el dia que Jackman es faci gran per portar El viejo Logan a pantalla. De Jennifer Lawrence només puc dir que els premis obtinguts li obren portes i minuts en pantalla que d’altra manera li costarien tenir.
