Una de les meves pors amb l’estrena d’Arrow (Greg Berlanti, Marc Guggenheim i Andrew Kreisberg, 2012) era que la CW Network intentés repetir la fórmula de Smallville (Alfred Gough i Miles MIllar, 2001-2011) que va convertir la sèrie basada en la joventut d’en Clark Kent/Superman (Tom Welling) en un èxit de públic però en un despropòsit d’adaptació. Els primers rumors apuntaven a un spin-off amb el mateix actor que interpretava l’arquer a Smallville però per sort ja des del primer capítol vam poder veure com Arrow es desmarcava molt de l’estil Smallville.
La sèrie és fosca, violenta i l’acció predomina per sobre el drama.És cert que manté tocs de drama juvenil amb triangles amorosos i relacions complicades però no són més que un recurs de suport, no la base.
Reconec que no era molt fan del personatge (com a molt l’havia vist amb els creuaments amb Green Lantern) i que desconec molt la seva història però buscant referències per internet i investigant sobre els personatges que apareixen a cada capítol he pogut veure que la sèrie fa constants referències al còmic i els seus personatges. Al llarg de la temporada han aparegut personatges com The dark archer, Deadshot, The Hauntress, Deathstroke o Speedy/Arsenal creant ponts entre l’univers del còmic i el de la televisió. Durant un temps s’havia rumorejat sobre l’aparició de Green Lantern (gran amic de Green Arrow en els còmics) durant la primera temporada però haurem d’esperar a veure si apareix a la segona.
Com a Green Arrow/Oliver Queen tenim a Stephen Amell que interpreta al personatge de manera solvent donant-li la força i els músculs que necessita però també aguantant amb les parts més dramàtiques. Al seu costat Kate Cassidy, Colin Donnell i David Ramsey es fan càrrec dels secundaris que acompanyen a l’arquer.
La sèrie és entreteniment i no intenta anar més enllà. Escenes d’acció ben filmades amb el toc d’exageració necessari per ser espectacular però sense passar-se de frenada, el toc de drama que necessita i un personatge prou carismàtic com per atraure al públic.
La temporada ha mantingut un nivell més que correcte al llarg dels 23 capítols fins arribar a un season finale molt més dramàtic i espectacular del que podíem esperar i que ens deixa amb ganes d’avançar en el temps per començar immediatament la segona.
Sense ser res de l’altre món s’ha convertit en una de les meves imprescindibles d’aquest any.
