0

Buenas noches PunPun (Oyasumi PunPun) – Segona part

Ara fa un temps vaig escriure la ressenya dels primers volums del manga d’Inio Asano, “Buenas Noches Punpun”. Una història que narrava la vida d’en Punpun Onodera des de nen fins a adolescent utilitzant certs trucs visuals i narratius controvertits, tals com dibuixar el protagonista i la seva família directa com uns gargots (semblants a pollastres)i no mostrar mai cap diàleg directe del protagonista.  

 

Aquest diumenge vaig acabar l’últim volum, el 13è. He intentat esponjar al màxim la lectura i deixar el temps suficient entre volum i volum per tal de pair el seu contingut. A vegades no he parat de llegir fins a acabar, d’altres he hagut d’aturar-me durant dies per la crueltat de la trama, a vegades no he pogut avançar en la història per l’emoció, o a vegades he hagut de rellegir 5 i 6 cops el mateix tall per incredulitat. Però quasi sempre la sensació general després d’acabar cadascun dels volums és la de desesperació i tristesa. Vaig definir “Buenas Noches Punpun” com una oda a l’adolescència i això es podria considerar adequat fins a la meitat de l’obra. A partir de llavors l’obra es converteix en una oda (si es pot dir així) a la desesperació i una caiguda al buit.

 

I és curiós perquè fins i tot quan el protagonista cau en el forat més profund (i creieu-me que és molt profund) continua havent-hi un raig d’esperança per ell. Els sentiments que sent en Punpun pel seu amor d’infància, l’Aiko Tanaka, l’empenyen a la depressió més absoluta i a abstreure’s de la societat. Ell considera que la seva vida s’atura en el moment que decep l’Aiko i dedica la seva vida a buscar-la. Però, arribat un moment de reclusió màxima, coneix per atzar la Sachi Nanjô, que el farà sortir de la presó mental que ha construït i amb la qual coneixerà la felicitat (o el màxim que ell pot assolir). Els sentiments cap a les dues (i el que senten elles) és el que fa rodar la història. I amb cadascuna tindrem un Punpun diferent, ja que són influències totalment oposades. L’Aiko és un personatge totalment desestructurat i egoista mentre que la Sachi és una figura tossuda i valenta que no abandona mai una causa. Amor d’infància vs amor de joventut.

Ara que tenim definit el cos central de la història, s’hauria de respondre la pregunta que es fa tothom que llegeix “Buenas Noches Punpun”. Per què es mostra la família Onodera com a gargots? Això queda resolt en els últims capítols i té una raó argumental. Però obviant l’explicació argumental, sembla que l’autor opta per aquest estil de dibuix per mostrar d’una manera molt més efectiva els sentiments. Amb molt poc ens queden clar tots els estats d’ànim d’en Punpun, enfadat, borratxo, avergonyit, manipulador, aïllat de la societat, adoptant caràcters aliens (difícil d’explicar però sí… roba identitats també…). En el tram final és tan obvi la funcionalitat d’aquest recurs, que pots diferenciar clarament la dicotomia en la personalitat d’en Punpun… quan és un adolescent afable i tranquil, o quan el consumeix l’amargura, conseqüència dels seus actes brutals. Tinc els meus dubtes de que amb un dibuix convencional es pogués mostrar d’una manera tant clara.

 

Tota obra té defectes i aquesta no n’està exempta. L’autor intenta desenvolupar els personatges, tant de la família Onodera com els amics d’en Punpun. Fins i tot acaba dedicant volums sencers a la mare o a l’oncle, mentre van passant els anys. No ho trobo massa problemàtic, ja que són gent propera i conviuen amb el protagonista. És a partir de la meitat de la trama en què s’introdueix una nova trama secundària, l’aparició de la secta Pegasus, on els seus membres creuen que han de salvar la humanitat d’un desastre imminent. A priori tampoc sembla mala idea… el problema ve quan això té una incidència mínima en la resolució de la història, i se li dediquen masses pàgines (i no senzilles de llegir).

Crec que no sorprenc a ningú quan dic que l’obra m’ha entusiasmat. L’autor juga amb el fet que et vegis reflectit en el protagonista. Així acabes acompanyant en Punpun al llarg dels anys i observes com reacciona davant de múltiples situacions… la violència de gènere del seu pare, la pèrdua d’un familiar sense patir afectació sentimental, la primera relació sexual, cites a l’institut, feines de merda, l’emancipació, el retrobament amb l’Aiko, com s’esvaeixen els records de persones dels quals no té fotografies…i com s’enamora de la Sachi.

“Buenas Noches Punpun” és una de les millors lectures que he llegit. És evident que és la meva opinió personal (òbviament no en puc tenir una altra), i és molt possible que l’efecte que tingui en vosaltres la seva lectura no sigui el mateix. No us tanqueu en banda, potser és difícil d’entrada, potser acabareu deprimits i tristos, potser hi haurà moments en què voldreu que la trama avanci més ràpid… Però doneu-li una oportunitat.  

 

Avui sí que puc dir… “Buenas noches Punpun…”

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email
Share on Google+
Google+

Àlex Sànchez

Col·laborador ocasional i caòtic. Genero opinions i crítiques totalment subjectives. Utilitzo habitualment paraules malsonants. Em considero fan de Miyazaki i Hosoda. El cine i la tele són la meva quarta afició preferida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *