0

Cargo

L’any 2009, Viggo Mortensen es passejava per un futur apocalíptic amb el seu fill preadolescent a la magnífica i pertorbadora The Road de John Hillcoat, gairebé 10 anys després és Martin Freeman qui segueix les mateixes passes canviant l’adolescent per un nadó i els humans desesperats per zombis. També canvia el drama i la tensió per calma i un xic d’avorriment però d’això ja en parlaré més endavant.

Després que una epidèmia converteixi gran part de la humanitat en zombis els supervivents fan els possibles per sobreviure. L’Andy (Martin Freeman) i la Kay (Susie Porter) són un matrimoni australià que sobreviuen en una petita embarcació amb la seva filla d’un any fins que es veuen obligats a abandonar la seguretat que els proporciona el riu.

Cargo té el seu origen en el curtmetratge homònim del 2013 dirigit per Yolanda Ramke i Ben Howling que també s’han encarregat de la direcció del llarg. Aquest origen influeix en què gran part del metratge de la pel·lícula sigui buit o totalment intranscendent. La idea original és bona i efectiva però estirar-la per arribar més enllà de l’hora i mitja de metratge fa allargar la trama amb moments que no aporten res d’interès. Curiosament aquests minuts extres es podien haver invertit a explicar certs aspectes de la història que queden a l’aire i en els que seria interessant aprofundir.

Ens trobem davant una pel·lícula de zombis sense zombis. Sempre es diu que en el gènere el més important són els vius, no els no-morts però en aquest cas és totalment verídic. L’aparició dels zombis només serveix per encasellar la pel·lícula en un gènere però igual que són morts vivents podríem fer la mateixa història amb un virus mortal, vampirs o, fins i tot, una invasió extraterrestre. Són una simple excusa per explicar una història. Tots aquells que us animeu a veure Cargo esperant un Amanecer de los muertos o un 28 días despúes no aguantareu gaire més de vint minuts.

Cargo és lenta però no especialment pesada. És cert que en alguns trams es fa una mica avorrida però és més degut a la falta de tensió que no al ritme de la pel·lícula. És fàcil veure que en més del 70% de la pel·lícula no passa absolutament res. Les grans esplanades d’Austràlia permet aquesta tranquil·litat que ciutats superpoblades com Nova York o Londres no es donarien.

De manera subtil i centrant gran part de la història, Ramke i Howling fan una crítica ferotge a l’explotació que està patint el continent australià i l’espoli que pateixen els seus habitants natius. Un punt de vista molt interessant que s’insinua en el film però del que tampoc en fan bandera. Una manera molt ben pensada de fer una crítica social i política sense caure en un film pedant.

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email
Share on Google+
Google+

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *