2

Cicle Tarantino – Kill Bill vol. 1

kill_bill_posterSegueix el cicle Tarantino al cinema Truffaut de Girona i aquesta setmana tocava Kill Bill vol. 1 (Quentin Tarantino, 2003).

La pel·lícula comença amb “El quart film del director Quentin Tarantino” però tranquil·lament es podria substituir per “La primera masturbació pública de Quentin Tarantino“.  No em malinterpreteu, considero Kill Bill una bona pel·lícula però vista per segona vegada i sense les sorpreses de la primera tinc clar que pago una entrada per veure com Tarantino s’excita mentre escriu el guió, es toca mentre roda i arriba a l’orgasme mentre revisa el muntatge.

Kill Bill és una barreja de tot el que agrada, influeix, interessa o encurioseix al director americà fins a formar un espectacle que, a diferència dels seus films anteriors, s’aguanta més per la part visual que per l’argumental. Tarantino fa el que vol i com vol i això repercuteix en una pel·lícula que trenca amb tots els esquemes cinematogràfics existents i que només compleix una regla; faig el que em rota i com em rota (estil que ha mantingut des d’aquesta peli).

kill_bill_anime

El fragment d’animació és un dels millors moments de la pel·lícula

Com ja he dit abans segueixo pensant que és una bona peli però que va a menys un cop passada la sorpresa inicial, el primer cop em va impactar però el segon ja no.
Tinc molt clar que a diferència de Pulp Fiction o Reservoir Dogs que tornaria a veure avui mateix si tardo molt a tornar a veure Kill Bill vol.1 tampoc passarà res.

La setmana que ve toca Kill Bill vol.2 per si us voleu animar.

Per si ho vols compartir...Share on FacebookTweet about this on TwitterEmail this to someoneShare on Google+

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M’agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

2 Comments

  1. L’he vist, com a mínim, set cops i és d les poques que no em cansen. De fet, ni Reservoir Dogs ni Pulp Fiction em cansen, però amb Kill Bill és més exagerat. Suposo que hi he connectat d’una manera quasi mística. Trobo genial el caràcter de totes les dones que hi apareixen i la narrativitat de la venjança (tan senzill com una llista, però el que dóna de sí!). La barreja d’estils és increïble, la banda sonora és una passada i la Uma… oh, la Uma… és la perfecció encarnada. La lluita final és del més bell que he vist mai.

    • Jo no l’havia vist des de l’estrena al cinema i si m’haguessis preguntat abans de la sessió d’ahir hauríem compartit opinió – potser no d’una manera tan mística però ja m’entens 😉 – però em vaig quedar una mica fred. Totes les emocions que vaig sentir la primera vegada ahir no les vaig trobar per enlloc…
      Repeteixo que continua sent una gran peli però no la GRAN peli que jo recordava.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *