0

El rock no ha mort, l’han matat

Abans de veure Rock of Ages un es pot preguntar si li agradarà encara que no li agradin gaire els musicals o el rock’n’roll, en aquest cas la resposta és potser si. Si al contrari ets un fan de la música rock o dels bons musical millor evita entrar a la sal.

No m’entengueu malament, Rock of Ages no és una pel·lícula dolenta però la vas a veure esperant una cosa i et trobes quelcom completament diferent. El que esperes és un homenatge al rock’n’roll i trobes una història senzilla acompanyada per quatre cançons. Quan s’adapta una obra musical al cinema és per potenciar l’espectacle que pots oferir en un teatre. En una representació en viu veus el global de l’escena i molts petits detalls com ara expressions o moviments dels actors poden escapar-se. En el cinema has d’aprofitar per potenciar aquests petits detalls i Rock of Ages falla en aquest punt. Les coreografies són disperses i no tens molt clar què passa i com passa. Les cançons estan posades amb calçador, i encara que s’integren a la trama no ho fan d’una manera fluida com altres musicals.

Un altre problema són els actors. En primer lloc la química entre els dos joves protagonistes (Diego Boneta i Julianne Hough) és completament inexistent i la seva actuació és bastant fluixa. El problema és prendre’s massa seriosament uns papers que s’han d’agafar com un divertiment, no guanyaràs un Oscar amb una pel·lícula com Rock of Ages doncs aprofita per passar-t’ho bé. Qui més bé ha entès això és Tom Cruise.

Cruise va a divertir-se, a passar-s’ho bé i es deixa anar regalant-nos una interpretació com la que ens va oferir fent de Les Grosman a Tropic Thunder. Una interpretació relaxada on Cruise s’allunya dels seus papers habituals, es diverteix i ens diverteix. El seu personatge de Stacee Jaxx clarament basat en Axl Rose en el vestir i en Iggy Pop al actuar (memorable la imitació que fa de Pop durant el concert) és el millor de la pel·lícula i el que et fa aguantar les dues hores que dura. Tampoc hem d’oblidar Alec Baldwin que també és gat vell i sap com afrontar una pel·lícula d’aquest estil.

En definitiva, un passatemps entretingut però fluix que té moments memorables com el ja esmentat concert de Tom Cruise fent d’Iggy Pop, el duet Tom Cruise / Malin Akerman interpretant “I want to know what love is” o el “Can’t fight this feeling” cantat per Alec Baldwin i Russel Brand (personatge al que algú hauria d’apartar de les pantalles per benefici de la humanitat)

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email
Share on Google+
Google+

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *