1

Els jocs de l’avorriment

hunger_gamesGairebé un any després de l’estrena als cinemes ahir em vaig llançar a veure Els jocs de la fam. He tardat força per diversos motius però el principal vindria a ser que el llibre em va semblar una puta merda. Amb un argument molt semblant a Battle Royale (l’adaptació de la qual tampoc em va agradar) amb tocs de Crepúsculo veure la peli no formava part de les meves prioritats.

El llibre em va semblar dolent però la peli és molt pitjor. Crec que és una de les pelis dirigides amb més desgana que he vist mai.La feina de Gary Ross (director d’altres obres mestres com Seabiscuit i Pleasentville) es limita a col·locar la càmera davant dels protagonistes i crida acció. Cap mena de marca personal o estil propi. Estic segur que un mono amb un manual d’instruccions obtindria els mateixos resultats.

Dramatisme? Sobrevalorat. Emoció? Innecessària Acció? Molt vist. És un film completament insensible. I no en un bon sentit on ens mostri d’una manera freda i crua situacions violentes i dramàtiques, en el sentit que és incapaç de despertar cap emoció mentre la mires.
I mira que l’argument et dóna possibilitats, una jove que es sacrifica per la seva família, un triangle amorós adolescent, un joc violent entre joves i un llarg etcètera de situacions que ofereixen a Ross la possibilitat de crear una empatia o un sentiment d’emoció a l’espectador que ell converteix en una cosa neutre i asèptica.

JenniferEl pitjor és que aquesta agonia estèril i sense atractiu s’allarga un total de dues hores i vint minuts. Que parlem d’un llibre d’unes 350 pàgines!! Una duració excessiva per estar centrada exclusivament en la figura de la protagonista (una Jennifer Lawrence que molt ha de canviar a El lado bueno de las cosas o no entenc l’Oscar d’aquest any) i on no s’aprofita per explicar ni el funcionament dels districtes, les diferències entre societats ni que polles és el senyal que fa per saludar i que provoca la revolta del districte 11. Fins i tot la resta de protagonistes, contrincants del personatge principal queden en un segon pla oblidats i van morint sense que tinguis coneixement del seu nom o de la seva existència.

Per acabar un aplaudiment per James Newton Howard, creador de la banda sonora, que es va prendre molt seriosament la intenció d’evitar que la música interferís en les imatges i signa una banda sonora al nivell de la pel·lícula. Estèril, neutre i inútil.

He començat a escoltar opinions que diuen que la segona part serà molt millor que la primera cosa que no m’estranyaria estic segur que enganxo una càmera a un gos i el deixo voltar durant dues hores i em surt alguna cosa millor i més emocionant.

Per si ho vols compartir...Share on FacebookTweet about this on TwitterEmail this to someoneShare on Google+

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M’agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

One Comment

  1. Vaig llegir el primer llibre i em va semblar molt pitjor que la pel·li i mira que vaig troba que era una castanya. Què són aquestes lluites amb la càmera movent-se sense parar i sense cap mena de nitidesa? Es tracta que es matin entre ells i no ho ensenyen com cal. Molt trsit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *