0

Friday night lights

Friday night lights és una d’aquelles sèries que mai m’hauria cridat l’atenció per la seva temàtica; el futbol americà és un esport que ni m’ha interessat ni he entès mai –  segueixo sense entendre’l després de cinc temporades de la sèrie – però la seva reputació i l’admiració reverencial que li tenen alguns amics (no miro a ningú Marc) em van fer donar-li una oportunitat.

La primera temporada em va fer penedir-me de no haver-li donat aquesta oportunitat molt abans. Vaig descobrir una sèrie brillant capaç de barrejar emoció, drama i èpica d’una forma espectacular. Em vaig enamorar perdudament de la sèrie i dels seus personatges però com acostuma a passar amb tots aquests amors tan apassionats la flama es va anar apagant a mesura que passaven les següents temporades i només la cinquena i última ha sigut capaç de recuperar-la una mica.

Friday Night Light parteix del llibre Friday Night Light: a Town, a Team and a Dream, novel·la de H.G. Bissinger que l’any 2005 Peter Berg ja va adaptar al cinema amb Billy Bob Thorton com a protagonista. El mateix Peter Berg es va posar al capdavant de la sèrie que s’estrenava l’octubre del 2006. En línies generals la sèrie segueix la vida de l’entrenador Eric Taylor (Kyle Chandler) i d’alguns jugadors però, per sobre de tot, ens mostra la vida del poble de Dillon, un petit poble de Texas on el futbol és el més important i es viu amb una intensitat extraordinària.

Com he dit abans la primera temporada és extraordinària. Els capítols passen volant i et deixen amb la pell de gallina i el cor desbocat. La triomfal temporada dels Panthers – l’equip de la ciutat – i la relació entre els seus jugadors i com aquests van evolucionant al llarg dels capítols fa que t’enamoris d’ells i que t’emocionis amb cada decisió que prenen i conseqüència que pateixen. D’inic a final és el que podem anomenar una temporada perfecte on les relacions d’amistat i la lluita per la superació són els pilars de la trama.

El desgavell comença a la segona temporada. La sèrie deixa de centrar-se en l’esport i comença a crear trames cada vegada més inversemblants. La paràlisi d’en Jason Street (Scott Porter) que tant va emocionar a la primera temporada es converteix en un llast en aquesta segona amb viatges a Mèxic per sotmetre’s a cirurgies miraculoses i paternitats sorprenents d’un personatge que ja no té lloc a la sèrie i que queda estancat.
La separació del grup protagonista del seu nexe d’unió fa que ningú tingui el seu espai concret i tots semblen perduts i desubicats. A més aquesta segona temporada intenta donar protagonisme a secundaris com ara en Landry Clarke (Jesse Plemons) però ho fa amb històries que s’allunyen de l’esport i que només busquen provocar la llàgrima i l’emotivitat fàcil.

La tercera temporada comença a buscar una renovació de la sèrie amb la sortida dels personatges de Jason Street i de Brian ‘Smash’ Williams (Gaius Charles) que ja no tenien el seu espai, el major protagonisme de Matt Saracen (Zach Gilford) o Tim Riggins (Taylor Kitsch) i l’aparició d’altres com J.D. MCcoy (Jeremy Sumpter) però no sap trobar el camí. El conflicte per liderar l’equip no està prou ben aprofitat, en gran part per la sorprenent decisió de la sèrie de centrar-se en els conflictes a nivell personal i allunyar-lo del terreny de joc. La sèrie sembla renegar de futbol i no n’explota tota la força com havia fet a la primera temporada.

Amb la sèrie penjant d’un fil la quarta temporada sembla buscar una renovació total. La sèrie trenca amb les temporades anteriors i proposa un nou inici amb un canvi d’equip de l’entrenador Taylor, l’aparició de nous personatges com en Vince Howard (Michael B. Jordan) o Luke Cafferty (Matt Lauria) i un nou projecte futbolístic. La temporada millora considerablement però té un problema d’acumulació de trames per tal de presentar els nous personatges i acomiadar els vells. Nou ambient, nou estil, nous conflictes i nous projectes semblen donar vida a una sèrie que s’havia estancat. És una temporada irregular però que deixa veure una llum al final del túnel.

La cinquena temporada recupera l’ànima de la primera i torna a posar la sèrie al seu lloc. Les trames personals segueixen formant part de la sèrie però aquesta torna a centrar-se en el més important: l’equip i el futbol. Igual que va passar amb la primera temporada aquí ens centrem en la temporada dels East Dillon Lions i tot l’important gira al seu voltant. La sèrie recupera els seus orígens i la seva esència i això es nota amb un retorn de l’emotivitat i l’èpica. Aquesta temporada no només consolida els nous personatges i el nou projecte portant-lo fins al merescut èxit, també serveix per acomiadar molts dels personatges originals que fan petites aparicions on veiem la seva evolució.

M’he allargat una mica més del que tenia previst però és complicat parlar d’una sèrie com aquesta que amb només cinc temporades m’ha fet passar de l’eufòria a la decepció passant per la indiferència i alguna que altra emprenyada. També és una sèrie complicada de recomanar. Sense cap mena de dubte us animo a tots a veure la primera temporada, és brillant i segurament passarà al top ten de temporades preferides de molts de vosaltres però anar més endavant ja depèn de cadascú.

Sempre em quedarà el record d’uns bons personatges i uns moments espectaculars. Només per això val la pena.

Clear eyes, full hearts, can’t lose – Coach Taylor

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email
Share on Google+
Google+

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *