0

Gretel & Hansel. Un oscuro cuento de hadas

Sóc poruc de mena. Al cinema hi vaig a entretenir-me, riure o plorar però mai a passar-hi por. Les pel·lícules de terror només les veig en cas d’obligació o curiositat i sempre que sigui possible en versió original subtitulada, no per esnobisme, sinó per poder abaixar el volum al mínim evitant així l’espant sonor i seguint els diàlegs gràcies al subtítol. Per tant si fas una pel·lícula de gènere i no aconsegueixes espantar-me o fer-m’ho passar mínimament malament crec que alguna cosa estàs fent malament.

Gretel & Hansel fa una adaptació lliure del conte clàssic dels germans Grimm fent una barreja d’idees que donen lloc a un sense sentit de pel·lícula. Tal com indica el canvi en el nom de la pel·lícula, la idea inicial és donar un major protagonisme al paper de la germana, convertint la història en una metàfora del seu creixement personal i l’alliberament com a persona però s’acaba perdent en un excés visual buit de contingut que podria funcionar com a curtmetratge o videoclip gòtic però que es fa etern en una pel·lícula de noranta minuts.

Fugint de l’espant clàssic, Gretel & Hansel intenta recrear una atmosfera opressiva i angoixant que acaba generant més indiferència que cap altra cosa. La pel·lícula busca una estètica semblant a l’opressiva The Witch de Robert Eggers però fent la seva pròpia versió on fracassa estrepitosament. Malgrat això no seria just no valorar-li un gust estètic atrevit que podria funcionar a la perfecció en fotografies o, com he dit abans, en un projecte de curta durada. El problema és quan aquesta estètica no té res que l’ompli i es queda en simple façana.

A part del gust estètic només puc destacar les interpretacions de Sophia Lillis i Alice Krige. L’antiga reina dels Borgs ens regala una gran interpretació en el paper de bruixa i la jove actriu de les noves adaptacions de IT o Esta mierda me supera segueix demostrant que té oportunitat de convertir-se en una de les grans de la seva generació però hauria de mirar de trencar en aquest rol d’adolescent turmentada en la que sembla estar encasellada.

Amb Oz Perkins (Soy la bonita criatura que vive en esta casa, 2016) que busca fer-se un lloc en el món de la direcció després d’anys de ser actor i Rob Hayes al guió, en el seu debut al llargmetratge després d’un intent l’any 2009 amb Eats meets Barry West, Gretel & Hansel. Un oscuro cuento de hadas queda com un fallit intent de crear una història que generi terror amb la seva ambientació i, al mateix temps, que reivindiqui un empoderament femení que queda deslluït per l’avorriment que provoca la pel·lícula. També és possible que jo no l’hagi entès però el que tinc clar és que em va semblar més curta El Irlandés i això que aquella tampoc em va agradar.

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *