0

Instrumental, Memorias de música, medicina y locura

Fa un temps en el blog vam decidir que ens obriríem a altres temes que no estiguessin pròpiament relacionats amb la televisió i cinema i els vam anomenar “Altres vicis”. Veient l’entrada d’avui no sé si seria més encertat rebatejar-lo com a “Altres inquietuds”. Aquesta inquietud és la que em porta avui a parlar-vos del llibre d’en James Rhodes “Instrumental, Memorias de música, medicina y locura”.

Al final del llibre, després d’adjuntar una columna d’opinió publicada el 2013 al The Guardian, l’escriptor demana als lectors (i seguidors de Twitter) que escriguin cada dia 1000 paraules per dia fent així quelcom modest però gegant al mateix temps. No seré capaç de fer-ho cada dia, però avui ho intentaré. Em passarà com sempre, que el cap em va a una altra velocitat i els dits desgarbats a una altra, però ho intentaré. Va per tu James.

L’abús i les conseqüències. En James Rhodes era un nen britànic que el seu professor de boxe en va abusar sexualment des dels 6 fins als 11 anys. Aquesta vexació continuada converteix un nen adorable en un autòmat a ulls (passius) de tothom. Perduda ja la infància a mans d’aquell monstre, marxa del col·legi a un institut. El tall següent exemplifica l’estil de vida que tenia:  

“Me pegaban con regularidad, les comía la polla a chicos mayores a cambio de chocolatinas Mars, me dedicaba a torturar animales, me escondía y pasaba incontables horas en una cabina cerrada de los aseos mientras sangraba, cagaba o follaba y mamaba. Me insinuaba a hombres de cierta edad y a chicos y hacía todo lo que me pedían porque…, bueno, porque era lo que me parecía lógico.”

En el pas de l’adolescència a adult és quan descobreix que les drogues i l’alcohol silencien les seves veus interiors i el declivi es fa més evident. Els efectes que tenen sobre ell tots els abusos desemboquen en una fragmentació de la ment, dissociant-se en múltiples personalitats, en períodes d’amnèsia en moments d’estrés (la majoria d’estímuls) on la seva ment es desconnecta, en múltiples brots d’autolesions, en danys permanents a la columna i així un llarg etcetèra. Un dels moments més impactants és quan parla del llegat de la vergonya:

“La vergüenza es el legado que dejan todos los abusos (…). La primera amiga de la familia a la que le conté lo de los abusos me conocía de toda la vida. Yo tenía treinta años cuando se lo dije y, literalmente, lo primero que soltó fue: “Bueno, James, eras un niño preciosísimo”. Más pruebas de que esto lo causé yo. Eran mis coqueteos, mi belleza, mi dependencia, mi libertinaje, mi maldad, lo que les obligaba a hacerme cosas”.

És quan està en aquest pou negre quan descobreix el seu salvavides.

La música com a teràpia. Arribat a un punt de la seva vida en James fa un descobriment que li canviarà la vida i li permetrà sobreviure. Descobreix “La Chacona” de Bach, una peça que el compositor escriu a la seva dona morta.

“Esa pieza se convirtió en mi refugio. Siempre que estaba angustiado se me repetía en la cabeza. Se iban marcando sus ritmos, sus voces se ejecutaban una y otra vez, se alteraban, se sometían a sus experimentos. Yo me sumergía en su interior como si fuera una especie de laberinto musical y deambulaba por él, perdido y feliz. La pieza determinó mi vida; sin ella habría muerto hace años, estoy convencido. Junto a las otras piezas musicales que me llevó a descubrir, se convirtió en una especie de campo de fuerza que solo el dolor más tóxico y más brutal podía traspasar.”

Submergir-se en la música clàssica, tocar el piano, o escoltar un iPod (en un moment molt crític) és el que li permet “conviure” amb els traumes i no trencar-se i suicidar-se. No us vull explicar en detall els esdeveniments de la seva evolució personal, perquè és un camí d’espines que cadascú hauria d’emprendre amb la ment en blanc.

En James Rhodes és un cas extrem pel que fa a l’efecte de la música, tant pels fets viscuts com per la dedicació professional. Tot i això, en menor mesura no tinc cap mena de dubte dels efectes de la música sobre l’estat d’ànim. Qui no s’emociona amb la cançó que li evoca romànticament (o no) a la seva parella? O aquella cançó que envies a aquell algú especial perquè vols que s’estovi? O aquella cançó que es balla a la festa major amb els amics i l’associes amb la diversió? En el meu cas la música sempre m’ha servit de refugi, calmant-me en èpoques de nervis o ajudant-me a dormir en èpoques d’insomni. Res comparable a la història que ens ocupa, però sí hi guarda relació. El que ell troba a la Chacona de Bach, jo ho he trobat a For You d’Angus & Julia Stone, Walk away de Ben Harper i d’altres.

Crítica musical i positivisme. Potser pel meu gust la part més fluixa del llibre. Arribat al tram final, deixa de centrar-se en la seva vida i relata el què opina del sector actual de la música clàssica (a la que ell recomana anomenar música intel·lectual) i en el que faria perquè la societat recuperés l’interés en escoltar-la. També ens dedica uns consells d’autojuda amb frases estil Paulo Coelho. Ja que aquest estil de llibres li van servir literalment per no treure’s la vida, doncs se li pot permetre la deriva.

No ha estat fàcil escriure aquesta entrada. Ara que es critica als homes per plorar en públic, no m’avergonyeixo de dir que gran part de l’escrit l’he fet amb llàgrimes als ulls i l’estómac compungit. Ningú hauria de passar pel que ha passat ell i ningú hauria de mirar cap a l’altre costat si hi ha el mínim dubte de que un infant pot estar patint qualsevol tipus d’abús.

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email

Àlex Sànchez

Col·laborador ocasional i caòtic. Genero opinions i crítiques totalment subjectives. Utilitzo habitualment paraules malsonants. Em considero fan de Miyazaki i Hosoda. El cine i la tele són la meva quarta afició preferida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *