0

Let Sorkin be Sorkin

Algunes sèries t’impacten en el primer capítol i poc a poc es van desinflant, d’altres tarden el seu temps però t’acaben agradant i poques, molt poques, fan que t’enamoris d’elles al primer moment. Això és el que m’ha passat amb The Newsroom. D’acord que la sèrie d’Aaron Sorkin fa temps que s’ha estrenat i que ja ha acabat la seva emisió americana però el meu nivell d’anglès no arriba al ritme dels diàlegs de Sorkin i em veig obligat a esperar la versió doblada per no perdrem petits detalls al mirar els subtítols. La sèrie s’ha començat a emetre fa poc a Canal+ i, passats dos capítols, crec que ja és hora de dedicar-hi unes ratlles.

En línies generals la història tracta de Will McAvoy (Jeff Daniels), un presentador de noticies que durant una conferència en una universitat fa unes declaracions políticament incorrectes (espectaculars primers 10 minuts) que provoquen un enuig general. Arrel d’aquesta situació decideix prendre’s unes vacances i al tornar gran part del seu equip de noticies ha marxat a un altre programa. L’estudi contracta Mackenzie MacHale (Emily Mortimer), una antiga coneguda, com a productora executiva per formar un nou equip. Mackenzie decideix apostar per un informatiu on el primordial és la informació, no el share.

Aaron Sorkin torna al món de la televisió i les noticies després de la fallida Studio 60 (fallida d’audiència, no de qualitat) i ho fa per la porta gran. Els primers capítols de The Newsroom ja deixen entreveure que es convertirà en una de les grans. Seguint les pautes de la magnífica The West Wing (si no l’heu vist ja tardeu), Sorkin crea una història de personatges, uns arguments on el que enganxa a l’espectador no és què passa, és a qui li passa i com reacciona. No ens enganyem, The Newsroom es basa molt en The West Wing, diàlegs llargs i profunds, els tan característics walk & talk, fins i tot la careta d’entrada i la seva música recorden la mítica sèrie. Però on més veiem la similitud és en els personatges, no em refereixo a que siguin imitacions de Bartlet i companyia (tot i que Will McAvoy em recorda a una barreja de Leo, Bartlet i Toby i  el personatge de Jim Harper – John Gallagher J.r – em sembli molt inspirat en Josh), és que Sorkin aconsegueix que en pocs minuts ja agafis estimació i et preocupis per ells. I no parlo només dels personatges principals, els secundaris que els acompanyen també són personatges rics i plens de carisma que fan molt més que estar per allà com a comparsa.

Al mateix temps Sorkin aprofita per fer una crítica dura i punyent cap als mitjans de comunicació americans (tot i que es pot aplicar als de la resta del món) i amb una facilitat escandalosa deixa en evidència la politització dels informatius. El fet que la major part de l’equip de noticies tingui dubtes de si fer un informatiu on el principal és explicar la veritat en comptes d’informar de la realitat ja deixa molt clar el que pensa Sorkin del tema. El millor és que, de moment, no sembla tenir pels a la llengua i la sèrie fa aquesta crítica per totes dues bandes de la política americana. És un crit d’atenció, no un atac cap a un bàndol.

Per si ho vols compartir...Share on FacebookTweet about this on TwitterEmail this to someoneShare on Google+

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M’agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *