0

Manhunt: Unabomber

Durant gairebé vint anys Ted Kaczynski va ser conegut com a Unabomber (University and Airline Bomber), un terrorista que enviava paquets bomba a través del servei postal d’Estats Units i que va causar la mort de tres persones. El FBI es va veure totalment desbordant i semblava incapaç de resoldre. No va ser fins a l’aplicació de tècniques revolucionàries basades en l’escriptura i el llenguatge utilitzat per Kaczynski que l’agència va ser capaç d’atrapar-lo.

A partir d’aquesta història Discovery Channel ha desenvolupat Manhunt: Unabomber, una de les sorpreses de l’any. La prova que amb qualitat no cal una gran promoció ni grans noms.

La sèrie arranca l’any 1997, dos anys després que Jim Fitzgerald (Sam Worthington) aconseguís reunir les proves suficients per relacionar Ted Kaczynski (Paul Bettany) amb els atemptats de l’Unabomber i provocar la seva detenció. A partir d’aquest moment anem fent salts temporals entre present i passat per anar descobrint els motius que hi havia darrere els atacs i les tècniques utilitzades i desenvolupades per obtenir la seva identificació. Un relat digne de qualsevol pel·lícula de gènere negre i que ens pot recordar a una altra de les sèries destacades de l’any: Mindhunter.

La sèrie oblida els crims per centrar-se en l’estudi de les proves i les tècniques que van portar a la identificació del delinqüent. Per altra banda també ens mostra les repercussions psicològiques i conflictes personals que el procés provoca en els implicats. Les dues cares més destacables són les de Worthington i Bettany. El conductor principal és el personatge de Worthington però qui es mereix tots els reconeixements és Bettany. El seu paper de geni pertorbat sense limitacions morals però amb un fort sentiment d’inferioritat és brillant. El cas de Worthington és d’aquells curiosos on la poca expressivitat i capacitat interpretativa de l’actor juguen a favor del personatge. Al costat dels dos protagonistes trobem secundaris de luxe com Chris Noth,  Elizabeth Reaser o Mark Duplass.

El millor de Manhunt: Unabomber no és el que passa, que també, és com s’explica. El ritme, les pauses, els petits detalls que et van introduint més i més dins la història fins a deixar-te totalment atrapat. Pot semblar que la sèrie pugui ser lenta però no és així. La història es desenvolupa d’una manera pausada però sense perdre la intriga ni la intensitat en cap moment. La manera de tractar els personatges també influeix molt en l’èxit de la sèrie. Malgrat les diferències entre ells i la distància amb l’espectador, Manhunt: Unabomber aconsegueix crear empatia entre els dos caps de cartell i l’espectador. La sèrie aconsegueix que una part de tu simpatitzi amb el personatge ‘bo’ però també genera empatia cap al ‘dolent’.

La sèrie es basa tant amb el procés d’investigació dels crims com amb el desenvolupament de la tècnica que s’utilitza per resoldre’ls. En realitat aquest procés és un dels pilars bàsics de la sèrie i el que la diferencia d’altres sèries de gènere i li ofereix un punt més d’interès.

Manhunt: Unabomber és una de les bones recomanacions que es pot fer abans d’acabar aquest 2017 i que podeu veure a Netflix.

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email
Share on Google+
Google+

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *