0

Mar i Cel: Les veles s’inflen a mig gas

Avui deixo el registre habitual de les dues dimensions de la pantalla de cinema, televisió o ordinador per entrar a les tres dimensions del teatre aprofitant la nova estrena de Mar i Cel. 

Per situar-nos una mica vagi per davant que sóc fan dels musicals, m’és indiferent si es tracta d’una superproducció de teatre o cinema, d’un episodi musical d’una sèrie o d’un curtmetratge, els musicals m’encanten i Mar i Cel és un dels meus preferits. Tothom té els seus vicis.

No vaig tenir la sort de veure l’original al teatre que només havia pogut veure per televisió, si que vaig gaudir en directe de l’estrena del 2004 i no vaig dubtar en aprofitar aquesta nova oportunitat que m’oferia Dagoll Dagom per recuperar-la però, a diferència de l’anterior aquesta vegada hauria preferit perdre l’oportunitat. Si sou fans de l’original us recomano quedar-vos a casa i fer com si aquesta nova estrena no s’hagués produït mai.

L’obra es manté igual en la seva base, però han afegit alguns canvis en algunes de les lletres i ritmes de les cançons que no acabo d’entendre o, ja posats, d’acceptar. Vivim en temps de correcció política i el que abans era acceptat ara s’ha de maquillar o canviar. Fins a cert punt ho puc entendre però no us podeu imaginar el mal d’orelles quan a l’Himne dels Pirates (cançó insígnia del musical) em veig cantant mentalment “aquest mar estimat serà nostre, serà el mar dels germans musulmans” mentre que a l’escenari canten “aquest mar estimat serà nostre, serà el mar protegit per Al·là“… Entenc les connotacions que porta avui en dia però em costa acceptar-ho. Menys justificables són petits canvis en les lletres on no hi ha necessitats de fer-los i el canvi de ritme d’algunes cançons que agafen un to pop/rock que trenca totalment amb el ritme de l’obra.

Les meves capacitats musicals són nul·les però sóc perfectament capaç de diferenciar què m’agrada i què no. És per això que em veig capacitat per dir que la majoria dels intèrprets no arriben a la sola de la sabata dels originals. Carlos Gramaje sempre serà Saïd, Àngels Gonyalons serà Blanca i la química entre els dos serà irrepetible. La resta d’actors tampoc són capaços de fer-nos oblidar el gran Joan Crosas o l’Idriss que va interpretar Isabel Soriano. Desconec si va ser un problema tècnic del dia que vaig veure l’obra o és habitual però en certs punts la veu dels actors era incapaç de superar el treball de l’orquestra i quedava en un apagat segon pla.

En definitiva, Mar i Cel seguirà sent un dels meus musicals preferits però ho serà gràcies a les versions del 1988 i del 2004. Si fos per aquesta del 2014 segurament es quedaria en un simple record sense més. Tècnicament és més cuidada i veure com aconsegueixen moure vaixell pirata avui en dia és espectacular però aquestes són les úniques millores que s’aconsegueix amb aquesta nova estrena, la resta tot és inferior a l’original. La força, complicitat i emotivitat que tenia l’original del 1988 s’han perdut pel camí.

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email
Share on Google+
Google+

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *