0

Polar

Adaptar una novel·la gràfica no és senzill, són llenguatges diferents i el que funciona en un suport pot no fer-ho a l’altre. Són moltes les pel·lícules que adapten novel·les gràfiques i és decisió del director quin estil tindrà la pel·lícula. Hem vist com Robert Rodríguez amb Sin City o Zack Snyder amb 300 experimentaven amb el llenguatge cinematogràfic per acostar-lo al material original, d’altres com Sam Mendes o Alex Proyas convertien Road to Perdition o El cuervo en pel·lícules més tradicionals o Edgar Wright i Matthew Vaughn que buscaven una barreja dels dos mons amb Scott Pilgrim vs the world i Kick-ass. Amb Polar Jonas Akerlund opta per la tercera via i com ja sabem molts la tercera via no porta enlloc.

En Duncan Vizla (Mads Mikkelsen) és el millor assassí a sou del món, però li ha arribat l’hora de jubilar-se. Decidit a deixar enrere la seva antiga vida es retira a una casa aïllada a Nevada. Allà coneix la Camille (Vanessa Hudgens) una noia solitària amb qui comença una amistat. La tranquil·litat s’acaba quan l’antic cap d’en Vizla decideix convertir l’assassí en un objectiu.

La història de l’assassí professional que vol portar una vida tranquil·la però que es veu obligat a utilitzar les seves habilitats una vegada més per protegir un innocent és el segon argument més utilitzat al cinema després del de noi coneix noia, s’enamoren, discuteixen i acaben junts. Per tant no podíem esperar gairebé res de la trama de Polar i era en els seus personatges o l’aspecte visual en què podíem tenir alguna esperança de sorpresa. En ambdós casos la pel·lícula falla estrepitosament.

Polar és una barreja mal feta d’estils, caràcters i ritmes que només m’han aportat confusió i avorriment. Jonas Akerlund sembla estar en constant conflicte amb el seu passat com a realitzador de videoclips i el seu present com a director de pel·lícules. La sensació és de trobar-se davant d’un treball de patchwork on la coherència brilla per la seva absència. El mateix passa amb els personatges, passem d’un excel·lent (com sempre) Mads Mikkelsen o d’una irreconeixible (i també excel·lent) Vanessa Hudgens que interpreten uns papers interessants a uns secundaris que provoquen vergonya aliena cada vegada que apareixen en pantalla.

El que prometia ser un entreteniment per deixar-se portar s’ha acabat convertint en una barreja estranya de John Wick a l’univers de Kick-ass que no m’ha convençut gens ni mica. Una llàstima.

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *