0

Ralph el destructor

ralphposterComencem pel final, Ralph el Destructor no és una peli dolenta però tampoc és res de l’altre món. És una cinta entretinguda però amb la que constantment tens la sensació que li falla alguna cosa, que no acaba de funcionar del tot i això fa que no m’acabés de fer el pes.

En el film en Ralph (John C. Reilly) és l’enemic d’un videojoc dels anys 80, una espècie de Donkey Kong però canviant en Mario per un manetes que arregla tot el que ell destrueix. El problema és que en Ralph s’ha cansat de ser el dolent i vol canviar el seu destí. Per aquest motiu comença un viatge a través d’altres videojocs per guanyar una medalla i així convertir-se en un heroi i guanyar el respecte de tothom. En aquest viatge en Ralph coneix la Vanellope (Sarah Silverman), una tara d’un joc de carreres que li demostrarà que l’amistat està per sobre de qualsevol medalla.

Molt inspirat en Toy Story en Ralph el destructor comença prou bé. Els videojocs d’una sala de recreatius tenen una vida que va més enllà de les partides que juguen els nens (igual com passava amb el primer film de Pixar). Un cop la sala ha tancat la vida per els protagonistes dels jocs segueix, aquests es mouen d’un videojoc a un altre a través dels endolls i es reuneixen en punts comuns o es van a visitar a altres jocs. Només hi ha una regla, quan la sala obre tothom ha d’estar al seu joc. Si algun personatge mor en un joc que no és el seu desapareix per sempre.

ralphLa peli comença amb bon peu, els fans dels videojocs passem bona part del temps buscant jocs coneguts (Altered Beast, Frogger, etc.), mirant de descobrir a quin jocs fan referència els que no són reals (Gears of War, Call of Duty o Mario Kart) o identificant personatges famosos (Zangief, Bowser o Sonic). En canvi els més petits s’ho passen bé amb el sentit de l’humor que té el principi de la peli i amb les situacions divertides que viuen els protagonistes. El problema és que a mesura que es desenvolupa la història els grans veiem que és maca però força buida i els petits els pot costar seguir què està passant.

I és aquí on trobem el principal problema. El fons de la història és bonic, amistat, superació, etc. però en general costa identificar-se amb el protagonista i la història no és prou ben construïda per mantenir-te enganxat al film.

Tot i això s’ha de reconèixer la feina feta per Disney i Rich Moore, el seu director. Com ja he dit la peli no és dolenta i té alguns gags o referents que fan que la miris amb certa estimació. Els personatges del videojoc d’en Ralph es mouen com un joc dels 80, la pista de karts amb la Coca-cola i Mentos com a perill principal, el bar on en Ralph desconnecta de la feina, etc. Tot de referències que ajuden a passar millor la peli.

papermanNo vull acabar aquesta entrada sense fer referència al millor de la peli, el curt que veiem al principi. Paperman és un curt senzill però molt emotiu. Un espectacle digne dels millors curts de Pixar.

 

Per si ho vols compartir...Share on FacebookTweet about this on TwitterEmail this to someoneShare on Google+

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *