0

Sang i fetge… ah! i teta, molta teta

Violència i sexe. La definició perfecte de Spartacus. Violència exagerada i impossible. Sexe gratuït i constant. No és Els Tudor ni Roma, Spartacus és Spartacus. Una sèrie que no intenta ser fidel a un període històric o descriure una societat de forma acadèmica, una sèrie que simplement aprofita un context per explicar una història senzilla però que aconsegueix enganxar.

Una altre manera de definir Spartacus podria ser mala sort.
La sèrie arrenca l’any 2010 com a Spartacus: Sangre i Arena amb Andy Whitfield com a protagonista. La història de l’esclau traci que es converteix en campió de l’Arena i lluita per la seva llibertat enganxa  (la presencia constant de sexe ajuda) però a Whitfield se li diagnostica un càncer que obliga a aturar la segona temporada. Amb Whitfield sota tractament i per no perdre l’audiència guanyada la cadena STARZ dóna llum verda a Spartacus: Dioses de la Arena, una prequela de la sèrie original on ens presenten a un nou gladiador (Ganicus interpretat per Dustin Clare) que comparteix història amb molts dels secundàris de la primera part. El que podia semblar un pegat improvisat aconsegueix bons resultats i, sense oblidar el personatge que dóna nom a la sèrie, aconsegueix fidelitzar al públic.

Al principi la gent estava convençuda que Whitfield superaria la malaltia i tornaria a encarnar al guerrer traci en una tercera temporada (cronològicament situada a continuació de la primera) però malauradament l’actor no va superar el càncer i va morir el setembre del 2011. Amb una història a mig acabar i un públic fidel STARZ decideix buscar un substitut a Whitfield i contracta a Liam McIntyre (que físicament és molt igual a Whitfield). Amb una gran responsabilitat respecte el públic McIntyre agafa les regnes a Spartacus: Vengeance i malgrat uns primers capítols on trobes a faltar l’actor original aconsegueix fer-se seu el paper.

Spartacus aprofita els seus punts forts. La sèrie utilitza el sexe com a reclam (crec que dels 29 capítols, n’hi ha dos o tres sense escenes sexuals) però on es recrea totalment és en la violència. La sang brolla com d’un mànega a pressió i les amputacions i decapitacions són constants. Des de les millors èpoques de Michael Bay que no es veia un ús tan exagerat de la càmera lenta. En els moments de violència extrema la càmera ralentitza l’acció recreant-se en el moment i regalant-lo a l’espectador.
Un altre encert de la sèrie és crear uns secundaris prou interessants per relaxar el pes de la història de l’actor principal i que l’atenció de la gent es reparteixi entre personatges com Ganicus, Crixus o Oenomaus.

La sèrie acabarà aquest any 2013 amb la quarta temporada (tercera cronològicament) que s’anomenarà Spartacus: War of the Damned i que s’estrenarà el gener. Els que gaudim amb la sèrie només desitgem que mantingui el nivell de les temporades anteriors i que el guerrer trobi el descans en un combat èpic i sagnant.

Per si ho vols compartir...Share on FacebookTweet about this on TwitterEmail this to someoneShare on Google+

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *