0

Sons of Anarchy – Temp. 5-7

Un dels problemes que pateixen moltes sèries és la seva conclusió. Massa sovint és un tancament decebedor pel que ha significat la sèrie o és un final que no acaba d’agradar a tothom però en el cas de Sons of Anarchy crec que aquesta norma es trenca. Al ritme de Come join the Murder, la sèrie ens deixa un final d’aquells que deixa empremta. Pell de gallina i llàgrimes als ulls a mesura que va avançant la cançó.

El primer post que vaig fer sobre Sons of Anarchy anava fins a la quarta temporada, aquest agafa des de la cinquena fins al final de la sèrie. De moment us avanço que segueixo amb la mateixa il·lusió per la sèrie i és d’aquelles que han fet honor a la seva reputació. Cada vegada és més difícil fer un TOP10 de sèries però Sons of Anarchy en formaria part segur.

Igual que a les temporades anteriors la sèrie ha sabut anar evolucionant per no quedar-se estancada i el mateix ha passat amb els seus personatges. Aquesta evolució ha arribat al punt de convertir el personatge d’en Charlie Hunnam en la cara oposada del que era al principi. Al llarg d’aquestes 3 temporades en Jax Teller agafa una deriva de violència fins a arribar a convertir-se en el que més odiava, en Clay Morrow (Ron Perlman). Aquest canvi fa mirar el personatge amb uns altres ull però dóna riquesa a la sèrie. Fins i tot amb personatges més plans com en Tig (Kim Coates) tenen la seva evolució. Malgrat tot em segueixo quedant amb en Filip “Chibs” Telford (Tommy Flanagan) com a personatge preferit. Igual que passava a les quatre primeres temporades la sèrie ha sigut incapaç d’introduir nous personatges prou carismàtics com que competir amb els principals. Les noves incorporacions a SAMCRO passen totalment desapercebudes i només en Nero Padilla (Jimmy Smits) aconsegueix fer-se un lloc.

Com he dit la sèrie acaba com es mereix, amb un magnífic final dels que queden a la memòria dels serièfils però per arribar fins a aquest final ens cal passar per una última temporada on tot va més a la deriva. Tancar totes les trames i buscar una sortida a la majoria de personatges ens obliga a viure una setena temporada una mica més caòtica que les anteriors, amb un bon fil conductor però molt més difús i confús que el de les sis anteriors.

Aquestes tres últimes temporades ens han deixat moments memorables que ens han emocionat o fet esgarrifar però totes elles queden a la memòria. Aquest és un dels punts més forts de la sèrie, juntament amb els seus carismàtics personatges.

Un cop acabada – tres anys més tard del que tocava – puc dir que m’he convertit en un fidel defensor de la sèrie i que no em cansaré de recomanar-la.

 

Per si ho vols compartir...Share on FacebookTweet about this on TwitterEmail this to someoneShare on Google+

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *