0

Stranger Things 2

Després de l’èxit de la primera temporada, les expectatives de cara a la segona de Stranger Things eren molt altes. El cert és que la nova entrega de les aventures d’en Will, en Mike i la resta d’amics manté el nivell però perd l’element sorpresa i això li passa factura.

La segona temporada ens situa un any després dels fets de la primera temporada. La normalitat sembla haver tornat a Hawkins però els fets ocorreguts l’any anterior han deixat petjada en el grup d’amics. En Mike (Finn Wolfhard) encara no ha superat la pèrdua de l’Eleven (Millie Bobby Brown) quan en Will (Noah Schnapp) comença a tenir visions de l’Upside Down i d’una nova amenaça per la ciutat.

La segona temporada de Stranger Things manté tot el que la va convertir en un fenomen però es queda curta a l’hora d’innovar. El factor sorpresa només dura una temporada i en aquesta segona les referències als 80, videojocs clàssics o pel·lícules que van marcar una generació ja ens els esperem i l’impacte és menor. Les novetats que s’incorporen al llarg de la temporada són massa irregulars i, pel meu gust, algunes del tot innecessàries.

De llarg la millor incorporació d’aquesta segona temporada és el personatge d’en Sean Astin. L’ex Goonie té l’habilitat de robar-nos el cor des del primer moment. Llàstima del seu desenllaç. Amb l’Eleven apartada del grup, la sèrie es trobava curta de representació femenina entre els protagonistes i d’aquí l’aparició del personatge de la Max (Sadie Sink). El cert és que la introducció d’aquest nou personatge permet explorar un territori inexplorat: la gelosia entre amics. Espero que el seu personatge es pugui desenvolupar millor a la propera temporada. El que més m’ha trontollat aquesta nova temporada és la incorporació del germà gran de la Max, un personatge massa exagerat i que no he acabat d’entendre. El mateix m’ha passat amb la mare de l’Eleven. Era necessària la seva aparició? Crec que no.

Amb una sola excepció, la sèrie ha anat de menys a més. Amb una arrencada més lenta de l’esperat cada capítol ha anat agafant embranzida fins a arribar a un trepidant desenllaç. L’únic moment on es trenca aquest ritme és a l’episodi 7. The Lost sister és un capítol totalment innecessari que trenca el bon ritme que estava agafant la sèrie.

Vist el final de la temporada i com han lligat els esdeveniments de la primera temporada amb els d’aquesta començo a pensar que Stranger Things serà una sèrie que podrem valorar molt millor quan la veiem en conjunt. Tot i això continua sent una opció totalment recomanable.

Per si ho vols compartir...Share on FacebookTweet about this on TwitterEmail this to someoneShare on Google+

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M’agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *