0

The Cloverfield Paradox

L’any 2008, Matt Reeves i Drew Goddard van sorprendre amb una petita pel·lícula de monstres que va caure amb gràcia a públic i crítica. Sota el paraigua de J.J. Abrams i amb una magnífica campanya de màrqueting Cloverfield es va convertir en un èxit de taquilla. Vuit anys més tard va saltar la sorpresa amb 10 Cloverfield Lane un magnífic thriller que es presentava com la seqüela de Cloverfield però que poc tenia a veure amb la pel·lícula de Reeves i Goddard. L’argument utilitzat per Abrams era que les dues pel·lícules formaven part d’un mateix univers. Com que la pel·lícula és molt bona tampoc ens va importar gaire si formava o no part de l’univers Cloverfield. Lluny de deixar-ho aquí es va anunciar una tercera pel·lícula dins d’aquest mateix univers. Primer es va conèixer com a Cloverfield 3, després va passar a dir-se The God particle i, finalment, ha aparegut per sorpresa com a The Cloverfield Paradox. Després d’aquests canvis de nom i d’alguns canvis de data d’estrena, la pel·lícula s’ha estrenat per sorpresa via Netflix. Aquesta vegada costarà més convèncer que forma part del mateix grup que les dues anteriors.

El planeta Terra es troba en una situació d’emergència energètica que pot desembocar en un caos global. La missió de l’estació Cloverfield consisteix a aconseguir fer funcionar un accelerador de partícules capaç de proporcionar energia il·limitada pel planeta. Durant una de les proves una sobrecàrrega provoca una reacció inesperada.

Començant pel títol, The Cloverfield Paradox té molts problemes però el principal és la necessitat de formar part d’un univers que no li correspon i al que no li fa cap falta aquesta pel·lícula. Sense l’estigma de Cloverfield ens trobaríem davant d’una entretinguda pel·lícula de ciència-ficció que hauria passat sense pena ni glòria però la necessitat d’unir-la a aquest univers creat amb presses fa que la vara de medir a la que s’enfronta sigui diferent. Malauradament, The Cloverfield Paradox no passa el tall.

Malgrat els seus intents de sorprendre i portar-nos a un terreny desconegut el cert és que The Cloverfield Paradox no ensenya ni inventa res de nou. Ens trobem davant d’una història de ciència-ficció que engloba tots els tòpics del gènere. El poc que intenta aportar es converteix en un trist- i crec que involuntari – homenatge a La família Addams. El mateix passa amb els personatges que semblen trets del llibre d’estil de qualsevol altra peli. El capità, el geni incomprés, la mecànic, el mecànic enfurismat i un seguit de tòpics que formen un grup sense cap mena de personalitat i incapaç de generar cap tipus d’empatia.

L’argument també deixa molt a desitjar, en realitat sembla una trista excusa per posar en imatges idees inconnexes sobre successos estranys. El principal problema és la falta d’un nexe d’unió entre ells. L’excusa d’un mal funcionament de l’accelerador de partícules per incloure qualsevol idea que ens passi pel cap em sembla molt agafada pels pèls. L’últim minut tampoc ajuda a donar sentit a la pel·lícula.

L’estrena per sorpresa de The Cloverfield Paradox a Netflix es pot veure com un moviment innovador i arriscat per part de la plataforma o com un intent de la productora de buscar rendibilitat a un producte de baixa qualitat. Certament aquesta nova entrega de l’univers Cloverfield sembla més un producte de telefilm que una gran producció cinematogràfica.

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *