0

The greatest showman

Ellen Stardust Dinner” és un conegut restaurant de Nova York, força petit, situat en un carrer anomenat “Broadway”. És un dels reclams turístics de la ciutat, decorat simulant un cafè dels anys 50, estret, ben ple de taules amb poc espai entre una i altre, i amb moltes possibilitats de fer una cua superior a una hora si tens intenció de menjar-hi. Un lloc que molts dels turistes que han passat per la ciutat i l’han visitat, no es cansen de recomanar-te.

Quina és la raó del seu èxit? La decoració? – No pas, molta gent que hi ha anat ha dit que tot hi buscar ambientar-se en l’època dels 50, aquesta és més aviat discreta i senzilla. El menjar? – Doncs tampoc, si mirem les crítiques a llocs com a “TripAdvisor” deixen clar que el menjar no es res de l’altre món, i una miqueta car fins hi tot. Potser es que no hi ha mes restaurants a la zona? -Al contrari justament tenim una zona ben poblada de restaurants i cafeteries de tot tipus al voltant.

I doncs, quin és l’element que emplena d’èxit aquest local? – Ni més ni menys que el personal; els cambrers que et serveixen i t’atenen de forma ràpida i amable, i que, de cop es pugen a sobre d’una taula, una barra o un pòdium i comencen a cantar peces de musicals, fins hi tot a vegades arriscant-se fent uns mixos ben curiosos. I en aquell moment la sala agafa un toc diferent: el menjar és més bo, el preu no es tan car, i l’ambient no és opressor, és càlid. Aquest restaurant te clar que la música, el ball i els somriures son valors afegits i intangibles que transformen el seu producte en quelcom màgic.

Hi ha un corrent des de fa una mica de temps a Broadway que al igual que el “Stardust” te com objectiu transmetre felicitat mitjançant la música. Uns aires optimistes que banalitzen parts fins fa poc indispensables de la producció com pot ser el guió, escenografia… per dedicar tots els seus esforços a la musica, el ball i en menor mesura a la interpretació.

Ha costat molt que alguns crítics teatrals d’Estats Units entenguessin aquest estil. I acceptessin l’objectiu final d’aquestes obres.

Amb el Gran Showman tenim aquest esquema al cinema: la crítica no l’ha acabat d’acceptar majoritàriament fent evident el seu rebuig a la falta de rigor a la biografia on l’obra s’inspira i en canvi la valoració del públic es majoritàriament unànime i entusiasta.

El film inspirat en la vida de P.J. Barnum, és una simplificació de la vida d’aquest empresari a un llibret de vuit pagines, no obstant és l’excusa per posar sobre l’escenari, un reguitzell d’actors, començant per un incommensurable Hugh Jackman, acompanyat d’uns més que dignes Zack Effron i Michelle Williams que condueixen una exquisida producció on el ball i musica coincideixen al màxim exponent. El film transmet en tot moment eufòria, i es nota la passió de la realització en cada numero musical, buscant en tot moment despertar en els espectadors aquella sensació màgica de sentir intensament, ni que sigui davant d’una pantalla. Per saber si ho aconsegueix, només cal, un cop encesos els llums de la sala, veure les cares, o sentir els aplaudiments: el film és un èxit, per molt que alguns no puguin percebre l’intangible.

I passarà el temps i tornaran a venir uns companys d’alguna escapada a la ciutat de Nova York, i et diran que has d’anar al “Stardust”, res més, simplement, hi has d’anar.

Per si ho vols compartir...Share on FacebookTweet about this on TwitterEmail this to someoneShare on Google+

Marc Rabaseda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *