0

The way back

Molt sovint el cinema ha utilitat l’esport com a teló de fons d’una història de superació. Aquesta vegada és Ben Affleck qui es posa a la pell d’un alcohòlic que acaba trobant la redempció entrenant a un equip de basquet d’institut. A primer cop d’ull i en línies generals, la pel·lícula segueix un argument vist mil vegades al cinema i que no us sorprendrà en cap moment però The way back està tractada amb un estil més personal i intimista que li aporta un quelcom una mica diferent. En tot moment es pot saber què passarà cinc minuts abans que no passi.

El primer que cal dir és que no ens trobem davant una pel·lícula d’esports. El basquet és l’excusa per explicar una història i encara que formi part essencial d’ella no n’és el motor. Les escenes que recreen els partits són mínimes i duren únicament el temps necessari per posar-nos en situació segons el que necessiti la història en aquell moment. Aquí ens trobem amb una història personal, sobre la vida d’un personatge que viu un infern i que troba en un grup de joves la vàlvula d’escapament per tirar endavant.

Darrere les càmeres trobem Gavin O’Connor, que es torna a reunir amb Affleck després de The Accountant i que ja havia tractat el tema esportiu a Warrior i Miracle però des d’una perspectiva diferent. Actor i director treballen junts per oferir-nos una visió freda i realista d’una història que tranquil·lament podria haver caigut en l’èpica. La pel·lícula ens mostra la cara amarga de l’alcoholisme sense concessions però tampoc sense l’estil paternalista que acostuma a caracteritzar Hollywood. Aquí veiem una recreació més propera al documental.

No sorprendré a ningú si exposo les meves reticències en les capacitats interpretatives de Ben Affleck. Fa anys que penso que s’hauria d’haver apartat del món interpretatiu i dedicar-se només a diriguir que és on realment destaca però cal reconèixer-li el mèrit en un paper dur d’interpretar i que agafa com a teràpia personal per expulsar els seus propis dimonis. Affleck volca en el seu personatge tota la seva experiència en els processos de rehabilitació i aconsegueix transmetre un realisme que traspassa la pantalla.

Sense revolucionar res, The way back és una bona proposta per tots aquells als que agraden els drames personals o les històries de superació ben fetes.

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *