0

Videojocs, la seducció imparable – documental TV3

30minuts4Avui surto una mica del guió de sempre de sèries i pel·lícules per parlar d’un fet televisiu que m’ha semblat força interessant. Aquest diumenge TV3 va emetre un documental sobre videojocs que ha causat força rebombori a les xarxes socials. El documental en qüestió s’anomena “Videojocs, la seducció imparable” i tracta d’una manera molt superficial la relació entre videojocs i addició, videojocs i ensenyament i videojocs i salut. És un documental parcial? Evidentment. Com tots els documentals. Explora a fons les virtuts o defectes dels videojocs? Ni de lluny. És justificable el rebombori que ha causat entre la comunitat de jugadors? Gens ni mica.

Estic segur que la majoria de gent que critica de manera salvatge l’emissió del documental o no l’ha vist o s’ha llançat al coll dels seus creadors i emissors sense pensar pel simple fet que no comparteixen una opinió. Ja no parlo dels que l’han utilitzat de forma política o criticant els catalans i TV3 pel simple fet d’haver emés un documental que no era del seu gust, per aquests qualsevol excusa els val per escriure un “merda de catalans” o “tv3 només emet basura“. Pensem durant un minut abans d’escriure i sortim una mica del tòpic per no treure les coses de mare.

El documental és fluix, molt fluix. Més encara pel nivell que ens té acostumats el programa “30 minuts“. De fet podria ser un documental interessant si no fos perquè vol tocar tantes coses sobre el tema que es limita a rascar la superfície de tots sense aprofundir en cap.

Per començar tenim el cas d’uns adolescents que es passen el dia enganxats al “League of Legends” sense fer cas a les seves famílies. En aquests primers casos el documental apunta directament al videojoc per l’addicció que crea entre le jovent i la necessitat que senten de jugar-hi constantment. Parcialment d’acord, ens oblidem de la part de l’educació familiar que ha d’ensenyar al nen a no caure en aquesta addicció. “.. la tecnologia fa que no els podem controlar..”  diu una de les mares en el documental. Molt cert, però i si mirem d’educar-los en comptes de controlar-los? Aquesta part el documental se l’ha saltat. Els videojocs són addictius, com ho són moltes coses si no es fan en moderació. Desenganxar algú d’una addicció un cop ja és addicte és complicat, educar-lo per no caure en l’addicció és millor. Tenen la culpa els videojocs de ser addictius? Segurament alguns sí però no generalitzem.

30minuts2

A continuació “Videojocs, la seducció imparable” se centra en els jocs de guerra (Call of Duty, Battlefield, etc.) i els jocs d’aventures i acció (Assassins Creed o GTA) per explicar que són jocs on el jugador pot fer tot allò que no li està permès fer en el món real. De nou parcialment d’acord, per això és un videojoc. Veure “Superman” no em farà pensar que puc saltar per la finestra del meu pis i volar pels núvols, jugar al GTA no em farà creure que puc anar disparant a policies o robant cotxes pel carrer. Com abans tornem al tema de l’educació. Què és real i que no? Si no som capaços de distingir que el que llegim, juguem o veiem no és el món real, no crec que el problema estigui en el producte, més aviat en qui l’està utilitzant. En aquesta part del documental m’ha fet molta gràcia un apartat on Creu Roja col·labora amb una empresa de videojocs (Bohemian interactive) desenvolupant Arma 3, un videojoc que té en consideració drets humans i els tractats humanitaris en zones de conflicte. Em sembla una tasca molt lloable fins al moment on m’ensenyen com penalitza fer actes no humanitaris.. El representant de Creu Roja i el creador del joc ens posen en una situació on el jugador decideix disparar contra civils desarmats i ens ensenyen que la penalització consisteix en què els teus companys controlats per la IA del joc et disparen fins a matar-te… Collons, i els meus drets? Execució sense judici? O sigui que la resposta a un acte no humanitari és un altre acte no humanitari? Molt confús.

Finalment el documental acaba tocant la part lúdica i educativa dels videojocs (la part que ens agrada mostrar als gamers tot i que sabem que l’altre també existeix). Veiem una escola on un mestre ha desenvolupat un joc de recompenses i penalitzacions aconseguint captar l’atenció dels estudiants o un geriàtric on els seus habitants passen tardes jugant al WiiSports cosa que afavoreix la seva motricitat i els desperta l’interès. Tots dos temes tractats molt per sobre i sense l’emfasis que s’han tractat els altres apartats.

30minuts3

En definitiva, un documental molt senzill i pobre on el que ens hauria d’emprenyar més és la superficialitat amb la qual s’ha tractat tot que no pas els temes que s’hi tracten. De “Videojocs, la seducció imparable” en podien haver sortit una sèrie de documentals molt interessants on cadascun d’aquests temes es tractessin en profunditat i no un de poc més de 30 minuts on tot es tracta entre tòpics.

Per acabar un consell pels aficionats als videojocs i webs sobre el tema, no ens l’agafem amb paper de fumar. El documental és dolent, dolent de nassos però no per això tirem-ho tot per terra. Donar-li la categoria que se li ha donat és quedar-nos també amb la superfície i no anar més enllà com fa el documental.

 

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email
Share on Google+
Google+

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *