0

Artemis Fowl

Una de les coses més importants que va fer J.K. Rowling amb Harry Potter, és donar coherència a un món on la màgia conviu amb la realitat. En menor mesura també ho han aconseguit altres obres com les aventures d’en Percy Jackson de Rick Riodan. Aquest petit detall que pot semblar insignificant és de vital importància per entrar l’univers imaginat per l’autor i no semblar que es treu les coses de la màniga com, lamentablement, fa la història cinematogràfica d’Artemis Fowl. No puc valorar els llibres d’Eoin Colfer en què s’ha basat la pel·lícula però si els llibres ho fan queda clar que Kenneth Branagh no ho ha sapigut traslladar a la pantalla.

La història ens presenta l’Artemis Fowl II (Ferdia Shaw), un adolescent de 12 anys extremadament intel·ligent que descobreix l’existència d’un món amagat on viuen fades, nans, trols i tot d’altres éssers fantàstics. Aquest món està situat al centre de la Terra i està controlat per una civilització de fades que controlen la presència d’éssers màgics al món real.

El primer que fa Artemis Fowl és convertir el personatge protagonista en repel·lent al cap de cinc minuts de pel·lícula. És evident que per edat em queda lluny identificar-me amb un adolescent però tinc els meus dubtes que el públic objectiu al qual va dirigida la pel·lícula pugui fer-ho. Deixant de banda les nul·les capacitats interpretatives de Shaw, el personatge de Fowl està construït de forma tan bàsica que sembla creat per algú d’edat mental igual (o menor) que la del personatge. La resta d’acompanyants del protagonista també estan tallats el mateix patró. Tampoc exigeixo a les novel·les o adaptacions juvenils una profunditat comparable als títols dirigits al públic adult però, com a mínim, crec que se’ls ha de demanar que no els tracti d’imbècils. Els protagonistes de qualsevol història necessiten les seves llums i ombres com també certes limitacions o incapacitats per fer-se creïbles, els personatges d’Artemis Fowl no tenen ni una cosa ni l’altre, són totalment plans i sense caràcter. Sap greu veure actors com Colin Farrell o Judi Dench arrosegant-se per produccions d’aquest tipus.

Si el repartiment no acompanya la pel·lícula, la direcció encara ajuda menys. Kenneth Branagh fa anys que va en caiguda lliure com a director i amb Artemis Fowl sembla que ha tocat fons. El director nord-irlandès es presenta incapaç de construir una història coherent o d’explicar escenes d’acció mínimament ben narrada. En línies generals Artemis Fowl és un despropòsit narratiu on també es noten les tisores a l’hora de l’edició. Només us cal veure el tràiler per adonar-vos que moltes escenes han sofert retallades o, directament, han caigut del muntatge final.

Pensada com una de les grans estrenes cinematogràfiques de l’any per part de Disney, la pandèmia del coronavirus ha relegat Artemis Fowl a la plataforma Disney+ on espero que quedi enterrada entre algunes de les magnífiques propostes que té la plataforma. El final de la història deixa clar que ha nascut per ser la propera saga juvenil de Disney però crec (i desitjo) que el seu futur és bastant negre.

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *