0

Black summer

Vaig començar a veure Z-Nation perquè la considerava un divertit entreteniment de sèrie B i la vaig abandonar quan la vergonya aliena va superar la diversió. Amb Black summer no em va fer falta arribar a abandonar-la donat que només consta de 8 capítols curts i aquesta setmana tenia molta roba per planxar.

Black Summer neix a Netflix com a preqüela de Z-Nation després de la cancel·lació d’aquesta per part de Syfy a la cinquena temporada. De fet no vaig ser conscient que es tractava del mateix univers fins després de començar els primers capítols, si ho arribo a saber abans crec que no hauria ni començat.

Sis setmanes després de l’inici del brot zombi un petit grup de supervivents haurà de fer l’impossible per arribar a un lloc segur. Com podeu veure l’argument no destacaria per la seva originalitat però tampoc ho fan moltes de les propostes d’avui dia pel que tampoc seria un problema. El veritable error de Black summer és voler donar un punt de vista realista a base de decisions totalment absurdes.

Aquesta nova proposta vol distanciar-se de la sèrie original oferint un estil molt més realista i cru sense el sentit de l’humor o la falta de vergonya que tenia la sèrie produïda per The Asylum però la línia entre el realisme dels personatges i l’estupidesa humana és molt fina i Black summer la traspassa en excés. De veritat cap dels protagonistes ha vist mai una pel·lícula de zombis o n’ha sentit a parlar? De veritat que ningú és capaç de recordar que cal atacar al cap dels infectats i no els genolls? Una cosa és voler mostrar el caos, una altra mostrar-lo fent que els protagonistes siguin imbècils. Si a Dawn of the Dead, George A. Romero tancava un grup de supervivents en un centre comercial envoltat de morts vivents, a Black summer ho fan en una cafeteria amb dos zombis a l’exterior. Era l’any 1978 i els zombis eren poc coneguts però tot i això els supervivents eren capaços d’organitzar-se millor que aquests del 2019 amb tota la cultura pop que hi ha avui en dia. En un restaurant ple de ganivets i objectes perillosos el més normal és agafar una paella i un extintor. Al final serà cert que ens mereixem l’extinció.

Aquest és només un exemple de l’absurditat d’algunes situacions que ens presenta la sèrie per no parlar de l’entrada a un refugi on la gent es dedica a ballar música electrònica i follar per les cantonades mentre el món s’enfonsa a l’apocalipsi o l’institut governat pels nens perduts de Peter Pan. La batalla final ja és el despropòsit majúscul, de nou l’absurditat absoluta substitueix el caos.

Em guardaré per mi l’opinió sobre estructurar els capítols mitjançant fragments curts com si ens trobéssim davant d’una producció del mateix Tarantino o ser incapaços de mantenir una relació entre la durada dels 8 capítols que formen la sèrie, igual que tampoc valoraré posar un personatge asiàtic que no parla l’idioma però sembla entendre’l perfectament i que és incapaç de recordar que la resta de personatges no l’entenen quan parla el seu idioma.

Pel meu gust Black summer no arriba al mínim necessari per perdre unes hores amb ella i més encara quan a la mateixa plataforma podeu trobar una proposta d’estil similar però de molta més qualitat com és Kingdom.

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *